Opinió

El president assassinat

Durant dies, van cir­cu­lar tota mena de rumors sobre la des­a­pa­rició de Josep Sunyol i de les per­so­nes que l’acom­pa­nya­ven en el des­plaçament a la serra de Gua­dar­rama els pri­mers dies d’agost del 1936. La difusió d’aquesta mena d’infor­ma­ci­ons resul­tava per­fec­ta­ment com­pren­si­ble en un esce­nari de caos com el que es va viure els pri­mers mesos de la guerra, amb fronts sense deli­mi­tar i des­con­trol a tot arreu. Els rebels con­tro­la­ven Valla­do­lid i Segòvia i inten­ta­ven pren­dre Madrid, men­tre els repu­bli­cans orga­nit­za­ven la defensa de la serra estant. El 4 d’agost, pocs dies abans de la des­a­pa­rició, des de la premsa repu­bli­cana s’infor­mava: “En el front de Gua­dar­rama s’han produït vari­a­ci­ons a favor nos­tre. La moral i la mobi­li­tat de les nos­tres for­ces aug­menta.” No resul­tava gens estrany, doncs, que Sunyol i els seus acom­pa­nyants es des­pla­ces­sin a un front que sem­blava favo­ra­ble.

En tot cas, a poc a poc es van anar conei­xent detalls de la mort del pre­si­dent del Barça i dipu­tat d’ERC, que s’havia tras­lla­dat a Madrid com a per­sona “de plena con­fiança” del pre­si­dent del Par­la­ment, qui volia dis­po­sar d’un “enllaç polític” a Madrid. El 14 de maig del 1937, mesos després dels fets, el But­lletí d’ERC de la Ciu­tat de Bar­ce­lona es va fer ressò de les infor­ma­ci­ons faci­li­ta­des per dos sol­dats cata­lans que havien deser­tat de l’exèrcit fran­quista i que van conèixer “el lloc on foren assas­si­nats, el tros de terra que cobreix les seves des­pu­lles”. Es trac­tava d’un punt sense espe­ci­fi­car del quilòmetre 52 de la car­re­tera de Madrid a la Coru­nya, on es tro­bava “la caseta de la mort”, una bar­raca que havia estat aban­do­nada pels repu­bli­cans el dia ante­rior. Segons, sem­bla, quan Sunyol i els seus acom­pa­nyants van arri­bar-hi es van pen­sar que es tro­ba­ven a zona lle­ial i va donar “la con­signa de ‘Visca la República!’ que els va con­tes­tar de la mateixa forma l’ofi­cial que diri­gia l’avançada”.

La versió més deta­llada, però, va aparèixer alguns mesos després, quan El Ade­lan­tado de Segòvia va reco­llir la nar­ració d’un ser­gent d’arti­lle­ria que havia estat tes­ti­moni dels fets, que situ­ava a les 6 de la tarda del dia 6, quan una avançada de l’exèrcit fei­xista havia topat amb el vehi­cle de Sunyol. En un pri­mer moment, es van pen­sar que es trac­tava sol­dats repu­bli­cans; i, de fet, els van salu­dar de forma amis­tosa: “Què hi ha, cama­ra­des!” Els sol­dats naci­o­nals van saber des del pri­mer moment que es trac­tava d’“ene­mics”; bàsica­ment perquè el cotxe “por­tava la ban­dera sepa­ra­tista”. Tot i això, els van seguir el joc i van “fin­gir ser amics dels nou­vin­guts”. En un pri­mer moment, els uns i els altres es van inter­can­viar infor­mació sobre la situ­ació mili­tar i Sunyol els va dir que “només hi havia lleu­gers tiro­te­jos, i que tot estava en poder de les for­ces adversàries al movi­ment naci­o­nal”. Però, en un moment deter­mi­nat, la situ­ació es va cap­gi­rar. Un sol­dat va entrar a la caseta i com si baixés de l’hort es va afe­gir a la con­versa i va dei­xar anar: “Però vostès són del govern de Madrid? Doncs nosal­tres som de l’exèrcit!” Un altre sol­dat fei­xista va trac­tar de con­ti­nuar amb l’equívoc i va repli­car-li: “Però home, si tu ets de l’exèrcit de la República, o sigui del d’aquests senyors!” Però, imme­di­a­ta­ment, els sol­dats fei­xis­tes que hi havia a la caseta van enca­no­nar els repu­bli­cans i els van obli­gar a alçar els braços. Tot seguit, els van escor­co­llar i els van requi­sar “tres pis­to­les, diners en bit­llets, mone­des de plata i docu­men­tació abun­dant”. La pri­mera reacció de Sunyol va ser pre­gun­tar què pas­sava; però, ben aviat, va ado­nar-se que havien cai­gut a la gola del llop. Els detin­guts van des­ve­lar que el motiu del seu viatge “era visi­tar el front per tor­nar aque­lla mateixa nit a València”; i van inten­tar sal­var la vida argu­men­tant que “els podien ser útils”. Però l’ofi­cial els va etzi­bar que eren “els éssers més inútils de la soci­e­tat”. L’ofi­cial que els acom­pa­nyava va inten­tar fugir, però el van aba­tre a l’ins­tant. Pocs minuts després es va pro­duir l’assas­si­nat de la resta. Just abans de rebre la pri­mera descàrrega, els qua­dre es van abraçar i Sunyol i Ven­tura van cri­dar al mateix temps: “Visca la República! Visca Cata­lu­nya lliure!” Van ser les seves dar­re­res parau­les.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.