Mig any més tard del que es preveia, però el Girona va rebre ahir el vistiplau per començar les obres de la ciutat esportiva. El club ho perseguia des de feia molts anys i per fi començarà a ser una realitat, malgrat que la burocràcia ho hagi anat endarrerint. Ara tot queda en mans de les màquines perquè els homes de Míchel s’hi puguin traslladar a l’inici de la temporada que ve. És un pes immens que el club es treu de sobre en un moment en què els èxits esportius el fan córrer més que mai als despatxos. Posar al dia les instal·lacions del club amb la Champions a l’horitzó no és feina fàcil, i en aquest sentit la mirada ara s’ha de posar a Montilivi. Les graderies retràctils actuals no són aptes per jugar en competicions UEFA i si no hi són l’aforament de l’estadi és de poc més de 9.500 espectadors. Que s’hi ha de fer alguna cosa? Sí. Però amb molt de compte, perquè es faci el que es faci, hipotecarà totes les millores i reformes que s’hi vulguin fer en un futur. Per això, fer una cosa a corre-cuita, tenint en compte les problemàtiques dels terrenys inestables en aquella zona i dels retards que genera la burocràcia, com s’ha vist amb la ciutat esportiva, pot acabar sent una mala decisió. Els responsables del club han de tenir el cap fred i no començar la casa per la teulada. S’ha fet amb la plantilla i s’ha de fer amb el camp, per molt dur que sigui hipotecar la primera experiència europea a l’estadi. No és l’escenari ideal, però, si cal, Montilivi pot esperar.