El futbol de la mare

Res no és tan per­ma­nent com la memòria on se’ns arre­len els records. O és que l’eina de la mal ano­me­nada (però estratègica­ment ben bate­jada) intel·ligència arti­fi­cial ja ha acon­se­guit fer-nos per­dre el món de vista? Si no és pas que l’esno­bisme no ens ha fet beure del tot l’ente­ni­ment, hauríem de poder con­ve­nir que la nos­tra par­ti­cu­lar par­ti­ci­pació en l’engran­di­ment de la memòria col·lec­tiva és l’única resistència capaç d’atu­rar la divi­nit­zació de l’AI (per la seva sigla en el llatí d’avui, que és l’anglès) i tota la religió algorítmica que se’n deriva (a imatge i sem­blança de la teo­lo­gia metafísica secu­lar que tot just començàvem a dei­xar enrere).

En fi, que sense l’experiència d’haver vis­cut en l’època del bres­sol dels déus (l’eter­ni­tat, ves, ens demana, gai­rebé com a penyora tràgica, el sacri­fici del cos que la tras­passa), resulta apas­si­o­nant i dis­tret com un pri­vi­legi obser­var el cas­tell de focs de la cre­ació de la nova divi­ni­tat dels temps que venen. Res no és, doncs, ja ho veuen, tan ins­truc­tiu com la consciència de la pròpia mort per enten­dre com fun­ci­ona la per­petuïtat de l’essència humana.

Com com­pren­dran, en l’espai on som, l’anècdota que convé desen­vo­lu­par per il·lus­trar el que està escrit ha de par­tir del petit món de l’esport i de l’encara més petit de l’experiència pròpia. Amb això, queda entès el valor uni­ver­sal dels fets produïts en una par­ti­cu­la­ri­tat com­par­tida. Mal m’està dir-ho, però tot allò que passa al vol­tant d’un par­tit de fut­bol ens és tan comú que ens comu­nica més que no pas qual­se­vol hiper­re­a­li­tat cons­tituïda amb la nova ico­no­gra­fia de la moderna lin­gua franca.

Posem-nos en la situ­ació de con­tem­plar un enfron­ta­ment fut­bolístic en una pan­ta­lla de tele­visió quan els apa­rells amb què la doc­trina del món ens entrava a casa eren unes cai­xes de fusta amb el vidre pan­xut d’un tub catòdic al davant dels ulls i uns fora­dets refri­ge­ra­dors a la tapa de cartró del dar­rere. Som analògics i xafar­ders, els nas­cuts quan els tele­vi­sors van ocu­par les sale­tes i els men­ja­dors dels domi­ci­lis, i veure les làmpa­des, els fils i el paper de les bobi­nes ens aju­dava a com­pren­dre la causa i l’efecte de les coses.

I que no s’estra­nyi el lec­tor digi­ta­lit­zat si ens veu sac­se­jar un coman­da­ment quan se li acaba la pila o ens sent dir que “és cosa d’ells” abans de fer un reset si mai (i és sar­casme) cap apa­rell informàtic no fun­ci­ona. Surt d’ales­ho­res, quan un copet res­ta­blia els con­tac­tes empol­si­nats d’aque­lla electrònica inci­pi­ent i el senyal del cen­tre emis­sor no arri­bava a l’antena del ter­rat o de la teu­lada.

On sigui que hi hagués el moble elec­tro­domèstic (ini­ci­al­ment en un men­ja­dor famèlic recon­ver­tit per l’encan­teri tele­vi­siu en la sala d’estar del des­ar­ro­llismo i, poste­ri­or­ment, per la màgia de la Tran­sició, en el davan­tal del sofà on la mor­bi­desa elec­to­ral con­ti­nua ence­bant-se), les retrans­mis­si­ons dels par­tits de fut­bol han sofert inva­ri­a­ble­ment la inter­ferència d’un drap tra­ient la pols just abans del moment cul­mi­nant d’una jugada decisòria.

La inter­rupció sob­tada de la figura materna entre l’expec­ta­tiva i la reso­lució dona­ria prou per escriure tan­tes vari­a­ci­ons dels com­ple­xos edípics, freu­di­ans i patri­ar­cals que una anècdota tan sen­zi­lla com el fet que la presència de la mare es man­tin­gui cons­tant per anys, conei­xe­ments i empa­tia que puguem acu­mu­lar, ens porta a pre­gun­tar-nos sobre la seva inconsciència.

Apa­ren­tant innocència, fins i tot quan se’n va i la irrupció de la pers­pec­tiva del seu record ens rega de plor el camp de la memòria s’aco­mi­ada amb la sere­nor de qui bres­sola l’eter­ni­tat de la seva presència.