És dona, juga­dora del Barça, entrena a la ciu­tat espor­tiva Joan Gam­per i ha viat­jat per uns quants països gràcies al fut­bol. Dins del camp s’ha d’anar a bus­car al mig o per la banda dreta, i, segons revela, pas­sa­ria 24 hores del dia amb una pilota al peu. Llu­eix amb orgull la roba ofi­cial del club i té a prop un ampli equip de pro­fes­si­o­nals que l’entre­nen i tenen cura de la seva salut física i emo­ci­o­nal. Té 22 anys i és natu­ral de Piera. Fins aquí, podríem estar par­lant de qual­se­vol juga­dora del pri­mer equip femení del FC Bar­ce­lona. Però no és el cas, mal­grat les múlti­ples coin­cidències. Ella és la Yenny Caba­ni­llas, inte­grant de l’equip Fun­dació Barça Genuine, for­mat per joves amb dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual. És el clar exem­ple de com, a través de l’esport, es port can­viar la vida d’una per­sona i, sobre­tot, com l’acti­vi­tat espor­tiva ser­veix per escurçar les distàncies entre per­so­nes que per­ta­nyen a un sol món però sovint se sen­ten trac­ta­des com si les separés tot una galàxia.

La Yenny és enci­sa­dora. Repar­teix abraçades magis­trals, com si fos­sin pas­sa­des des del mig del camp. Va arri­bar a can Barça fa tres anys. Con­fessa que ara és el club dels seus amors però que no sem­pre havia estat així. “Jo era meren­gue –xiu­xi­ueja, a veure si ningú l’escolta–, però vaig anar a veure el pri­mer equip femení del Barça i em vaig pro­me­tre que si mar­ca­ven la Jen­ni­fer Her­moso, la Mapi León i una ter­cera que no recordo em faria culer. I va i mar­quen les tres.” Devia ser el destí però ara és culer fins a la medul·la. A la Yenny, li agrada més jugar que no pas entre­nar. La pre­pa­ració física se li fa una mica coll amunt i per això, en alguna ocasió, s’ha arri­bat a inven­tar algun males­tar per esca­par-se a la sala del fisi­o­te­ra­peuta. “Però ja em conei­xen i no cola”, con­fessa men­tre es car­gola de riure. En això també es deu assem­blar a més d’un pro­fes­si­o­nal, penso per dins. El dia que ens veiem, a la ciu­tat espor­tiva, té un entre­na­ment molt espe­cial. El grup s’ha mul­ti­pli­cat per dos. Aquell dia els entre­na­dors han ajun­tat l’equip Genuine i el juve­nil A mas­culí, per exer­ci­tar-se ple­gats. Una jor­nada cent per cent inclu­siva. Sovint, que les per­so­nes amb una dis­ca­pa­ci­tat sen­tin que no són dife­rents de la resta només és qüestió de pro­po­sar-s’ho i de tenir petits ges­tos. A la Yenny, la pràctica de l’esport l’ha aju­dat a millo­rar l’auto­es­tima. Per sort, cada cop més clubs espor­tius creen equips amb joves amb dis­ca­pa­ci­tats, sigui física o intel·lec­tual. El Girona i l’Espa­nyol també hi apos­ten, i mol­tes altres enti­tats cata­la­nes. En el Barça, el Fun­dació Genuine l’inte­gren 28 per­so­nes, set de les quals són dones. “Ens trac­ten com pro­fes­si­o­nals”, diu aquesta jove fut­bo­lista, una per­cepció que la fa sen­tir més a prop de la juga­dora que més admira: la Mapi León.