El 30 de juny del 1992, quan era a la presó de dones de Sara­gossa, l’escrip­tora Núria Cade­nes va rebre una carta en la qual li dona­ven compte dels dar­rers esde­ve­ni­ments de l’ano­me­nada ope­ració Garzón. En l’escrit es reco­nei­xia que feia “temps que hi havia la per­cepció molt gran de segui­ments i de molta presència poli­cial amb l’excusa dels Jocs Olímpics”; i, tot seguit, s’afe­gia: “Fa molta por, Núria, perquè una ope­ració així simultània a qua­tre punts dife­rents i amb tants detin­guts no la recordo, almenys en els últims anys, i demos­tra que l’Estat està posant molts recur­sos a Cata­lu­nya per tal d’asse­gu­rar-se la pau olímpica.”

La carta, jun­ta­ment amb molts altres tes­ti­mo­nis, pot tro­bar-se al lli­bre En encesa espera (Tigre de Paper, 2024), que acaba de publi­car Benet Sale­llas. L’advo­cat gironí va començar a tre­ba­llar en aquest lli­bre el gener del 2022, quan va redes­co­brir les car­pe­tes que havia guar­dat el seu pare, Sebastià Sale­llas. Al lli­bre hi apa­rei­xen tes­ti­mo­nis cor­pre­ne­dors, com el de Josep Musté, que explica com van inter­ro­gar-lo men­tre li tapa­ven el cap amb una bossa de plàstic i li expli­ca­ven que tenien retin­guda la seva dona: “A ella, pri­mer la vio­la­rem, un a un, cadas­cun de nosal­tres, i després us llençarem a tots dos per un ter­raplè perquè sem­bli un acci­dent.” A Musté, com a la resta dels detin­guts, els van apli­car l’ano­me­nada llei anti­ter­ro­rista i esta­ven inco­mu­ni­cats. També hi ha el cas d’en Mar­cel i de “com va inten­tar suïcidar-se, com va pro­var de resol­dre, fent ser­vir el seu propi cos, aque­lla situ­ació ter­ri­ble de tor­tura i anor­re­a­ment abso­lut per part dels agents poli­ci­als”. Tal com explica l’Ester, la com­pa­nya d’en Ramon, la tor­tura és com “una pèrdua, de dig­ni­tat i de lli­ber­tat”. “Per tant, quan una per­sona ha pas­sat per un epi­sodi com aquest, no tor­narà mai a ser la mateixa. Pot que­dar més o menys des­pen­jada, però sem­pre hi haurà hagut un abans i un després.”

Les tor­tu­res es van denun­ciar, però la metge forense va obviar els sig­nes de mal­trac­ta­ment físic que ella mateixa havia des­crit i el jutge del cas, Bal­ta­sar Garzón, va pre­fe­rir mirar cap a un altre cos­tat. Alguns anys després, com acos­tuma a suc­ceir, els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals (en aquest cas, el Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans) va acu­sar l’Estat espa­nyol de no haver obert una inves­ti­gació ofi­cial efec­tiva sobre els mal­trac­ta­ments i el va con­dem­nar a abo­nar 8.000 euros a cadas­cun dels deman­dants per dany moral i 12.009 euros con­jun­ta­ment en con­cepte d’hono­ra­ris i des­pe­ses. Les tor­tu­res es van come­tre amb un govern del PSOE i la sentència del TEDH la va rebre un altre govern del mateix color; però, a data d’avui, con­ti­nuen sense depu­rar-se res­pon­sa­bi­li­tats.

El més greu de tot ple­gat és que allò que s’explica en el lli­bre no és només història. Núria Cade­nes, que ha escrit l’epíleg del lli­bre, es mos­tra con­tun­dent: “Ha pas­sat, passa, i tor­narà a pas­sar. L’Estat espa­nyol no ha fet res per a cor­re­gir-ho, ans al con­trari: és, en essència, intrínse­ca­ment, un estat tor­tu­ra­dor. I és per això, també, que ens n’hem d’alli­be­rar.” El 1992 l’excusa eren uns Jocs Olímpics i la neces­si­tat de garan­tir la pau social, tal­ment com feia el fran­quisme cada vegada que el dic­ta­dor tre­pit­java el nos­tre país: empre­so­nar supo­sats “delinqüents” per tras­lla­dar la imatge d’un país de façana. El 2017 l’excusa eren unes urnes i el dret de la ciu­ta­da­nia a votar pel deci­dir el seu futur.