El 30 de juny del 1992, quan era a la presó de dones de Saragossa, l’escriptora Núria Cadenes va rebre una carta en la qual li donaven compte dels darrers esdeveniments de l’anomenada operació Garzón. En l’escrit es reconeixia que feia “temps que hi havia la percepció molt gran de seguiments i de molta presència policial amb l’excusa dels Jocs Olímpics”; i, tot seguit, s’afegia: “Fa molta por, Núria, perquè una operació així simultània a quatre punts diferents i amb tants detinguts no la recordo, almenys en els últims anys, i demostra que l’Estat està posant molts recursos a Catalunya per tal d’assegurar-se la pau olímpica.”

La carta, juntament amb molts altres testimonis, pot trobar-se al llibre En encesa espera (Tigre de Paper, 2024), que acaba de publicar Benet Salellas. L’advocat gironí va començar a treballar en aquest llibre el gener del 2022, quan va redescobrir les carpetes que havia guardat el seu pare, Sebastià Salellas. Al llibre hi apareixen testimonis corprenedors, com el de Josep Musté, que explica com van interrogar-lo mentre li tapaven el cap amb una bossa de plàstic i li explicaven que tenien retinguda la seva dona: “A ella, primer la violarem, un a un, cadascun de nosaltres, i després us llençarem a tots dos per un terraplè perquè sembli un accident.” A Musté, com a la resta dels detinguts, els van aplicar l’anomenada llei antiterrorista i estaven incomunicats. També hi ha el cas d’en Marcel i de “com va intentar suïcidar-se, com va provar de resoldre, fent servir el seu propi cos, aquella situació terrible de tortura i anorreament absolut per part dels agents policials”. Tal com explica l’Ester, la companya d’en Ramon, la tortura és com “una pèrdua, de dignitat i de llibertat”. “Per tant, quan una persona ha passat per un episodi com aquest, no tornarà mai a ser la mateixa. Pot quedar més o menys despenjada, però sempre hi haurà hagut un abans i un després.”

Les tortures es van denunciar, però la metge forense va obviar els signes de maltractament físic que ella mateixa havia descrit i el jutge del cas, Baltasar Garzón, va preferir mirar cap a un altre costat. Alguns anys després, com acostuma a succeir, els organismes internacionals (en aquest cas, el Tribunal Europeu dels Drets Humans) va acusar l’Estat espanyol de no haver obert una investigació oficial efectiva sobre els maltractaments i el va condemnar a abonar 8.000 euros a cadascun dels demandants per dany moral i 12.009 euros conjuntament en concepte d’honoraris i despeses. Les tortures es van cometre amb un govern del PSOE i la sentència del TEDH la va rebre un altre govern del mateix color; però, a data d’avui, continuen sense depurar-se responsabilitats.

El més greu de tot plegat és que allò que s’explica en el llibre no és només història. Núria Cadenes, que ha escrit l’epíleg del llibre, es mostra contundent: “Ha passat, passa, i tornarà a passar. L’Estat espanyol no ha fet res per a corregir-ho, ans al contrari: és, en essència, intrínsecament, un estat torturador. I és per això, també, que ens n’hem d’alliberar.” El 1992 l’excusa eren uns Jocs Olímpics i la necessitat de garantir la pau social, talment com feia el franquisme cada vegada que el dictador trepitjava el nostre país: empresonar suposats “delinqüents” per traslladar la imatge d’un país de façana. El 2017 l’excusa eren unes urnes i el dret de la ciutadania a votar pel decidir el seu futur.