La presència en els quarts de final de la Cham­pi­ons és alli­be­ra­dora per al Barça, que tenia en l’eli­mi­natòria con­tra el Nàpols una cruïlla cab­dal per a tots els esta­ments del club. L’espor­tiu, un cop allu­nyat del lide­ratge de la lliga i sense copa ni super­copa. L’econòmic, perquè arri­bar als quarts estava pre­vist en els pres­su­pos­tos, i que­dar sense els ingres­sos amb què comp­tava hau­ria estat un altre dal­ta­baix. I en l’ins­ti­tu­ci­o­nal, per tot el que repre­sen­tava una altra frus­tració euro­pea en un moment deli­cat, i després de qua­tre anys sense ser entre els vuit millors d’Europa. Eli­mi­nar el Nàpols és haver acom­plert les expec­ta­ti­ves que hi havia en arren­car la tem­po­rada, però les difi­cul­tats del tra­jecte fan aug­men­tar el mèrit i, com a con­seqüència, l’eufòria amb què ho cele­brava l’equip i fins i tot Xavi, que va tro­bar adi­ent pas­sar fac­tu­res, obs­ti­nat com està a cri­ti­car les crítiques.

El Barça recu­pera esta­tus a Europa i té ele­ments per a l’espe­rança i l’orgull. És el pri­mer equip que ali­nea dos menors en una eli­mi­natòria de la Cham­pi­ons, i amb un pro­ta­go­nisme des­ta­cadíssim, tant de Lamine Yamal com de Pau Cubarsí, que va viure una estrena con­ti­nen­tal impac­tant. Amb bai­xes de pes, l’equip ha superat el trauma de les eli­mi­na­ci­ons pre­ma­tu­res i, bo i sabent que no serà dels favo­rits, tindrà dret a somiar molt més en la Cham­pi­ons que en la lliga. I serà deure de Laporta i Deco, sobre­tot si l’equip pro­gressa gaire més a Europa, insis­tir a Xavi si hi hau­ria algun esen­cari en què es replan­te­ja­ria l’estra­nya dimissió dife­rida. Acla­rir-ho del tot serà neces­sari per començar a dis­se­nyar el Barça de la tem­po­rada que ve.