Mantenir la posició

Quan es va aca­bar el par­tit con­tra el Nàpols hi podia haver hagut només alleu­ja­ment, però hi va haver ale­gria. Un bon senyal, molt bon senyal, en un curs com­pli­cat, més com­pli­cat del que es pre­veia, del Barça. L’accés als quarts de la final de la Lliga de Cam­pi­ons estava pre­vist al pres­su­post com el mínim objec­tiu asso­li­ble. I, fut­bolísti­ca­ment, l’equip de Xavi no havia con­so­li­dat una base de con­fiança en més de set mesos de com­pe­tició per pen­sar que el Barça arri­ba­ria on és ara en la màxima com­pe­tició de clubs. Més aviat havia emès senyals de des­con­fiança. I a pesar d’això, dimarts a la nit el sen­ti­ment que va pre­do­mi­nar (tot i que segu­ra­ment no és unànime) va ser més d’ale­gria que d’alleu­ja­ment. L’equip va fer un bon par­tit, amb més con­tinuïtat que durant la major part de la tem­po­rada, i la gent blau­grana en va tenir prou per cele­brar amb ale­gria expan­siva una eli­mi­natòria que en temps pas­sats pot­ser s’hau­ria con­si­de­rat poc més que un tràmit. És pro­ba­ble que els culers hagin assu­mit més natu­ral­ment que els diri­gents i l’equip que el club està en una altra dimensió que temps enrere i que la recu­pe­ració de l’esta­tus anirà més per llarg del que es pre­veia i del que la pro­pa­ganda pro­pa­gava. Per això molts van cele­brar la victòria sense estar con­di­ci­o­nats per la nostàlgia del pas­sat ni per la com­ple­xi­tat del con­text actual. Amb una ale­gria prou natu­ral, doncs.

Una natu­ra­li­tat que con­trasta amb l’excep­ci­o­na­li­tat de tots els senyals que emet el club des de començament de tem­po­rada. Dimis­si­ons de direc­tius, d’exe­cu­tius de gestió i d’exe­cu­tius de fut­bol (en el femení i en el mas­culí), comi­ats ajor­nats de tècnics (en el mas­culí i en el femení), impre­vis­tos econòmics, Negrei­ras i altres gri­sors, incer­te­ses patri­mo­ni­als, etcètera. I si par­lem de l’equip, el pri­mer equip, podem dir sintètica­ment que no ha estat el motor del “cer­cle virtuós” que havia de fer fun­ci­o­nar el club espor­ti­va­ment, econòmica­ment i ins­ti­tu­ci­o­nal­ment. Si la pilota entra, és més fàcil que la roda giri, però l’equip de Xavi no gira rodó. Un “cer­cle virtuós”, a més, llas­tat per la nostàlgia d’un pas­sat menys recent millor i la difi­cul­tat d’un pas­sat més recent nefast, en ter­mes, econòmics, ins­ti­tu­ci­o­nals i espor­tius.

És inqüesti­o­na­ble que Laporta ha posat tota la seva deter­mi­nació per inten­tar escurçar els ter­mi­nis de la recu­pe­ració del club en tots tres ter­renys. Les palan­ques econòmiques del dimis­si­o­nari Edu­ard Romeu han apun­ta­lat la fallida econòmica i van posar al ser­vei de l’entre­na­dor una plan­ti­lla d’entrada més com­pe­ti­tiva que les de tem­po­ra­des ante­ri­ors (a la qual s’hi han afe­git les grans espe­ran­ces de pre­sent i futur: Lamine Yamal, Cubarsí i com­pa­nyia, mèrit prin­ci­pal de Xavi). Però ni el club ni l’equip han acon­se­guit fins ara encen­dre la gus­pira que faci girar el “cer­cle virtuós”. I el peri­o­disme espor­tiu honest –d’aquí, d’allà, i de més enllà, en reve­la­dora coin­cidència– així ho ha ana­lit­zat durant tota la tem­po­rada (i fins aquí els comen­ta­ris sobre el meu gremi, que no hau­ria de ser mai pro­ta­go­nista, ni per bé ni per mal).

Des del club i des de l’equip, val més tenir objec­tius que obses­si­ons. No és hora de galle­jar, ni de pas­sar fac­tu­res (que encara podrien venir retor­na­des) ni de fer més pro­pa­ganda que bona anàlisi. Si tot­hom és rea­lista, toca, bàsica­ment, resis­tir, no pren­dre mal i inten­tar no retro­ce­dir més del punt de par­tida de la tem­po­rada. Que a aques­tes altu­res no sem­bla un mal objec­tiu.

Quan te les havies promès més feli­ces però van mal dades, man­te­nir la posició no només suposa no retro­ce­dir; a vega­des és una victòria ajor­nada. En la política i en la vida en gene­ral, també en el fut­bol.