No és el mateix sen­tir el món de debò que veure’l a través d’una pan­ta­lla. No és el mateix anar a com­prar al mer­cat, sen­tir les veus i flai­rar les olors, que veure un pro­grama de tele­visió sobre el mateix mer­cat. No és el mateix par­lar amb un amic cara a cara que fer una vide­o­tru­cada. La tec­no­lo­gia ens per­met fer mol­tes coses que fins fa poc temps eren impen­sa­bles, però la rea­li­tat és una altra cosa. Gràcies a la tele­visió i a inter­net podem veure els par­tits de la lliga, de la Cham­pi­ons, de billar, els mun­di­als de tants esports, els monu­ments i les grans vol­tes per eta­pes del ciclisme, i aquest estiu els Jocs Olímpics. A més, les càmeres i la rea­lit­zació ens per­me­ten veure detalls que en viu serien ina­pre­ci­a­bles.

Tot això és fantàstic i als que ens agrada veure esports ho gau­dim tant com podem. Ara bé, viure-ho en viu és una altra cosa. El ritual d’anar-s’hi apro­pant, veure altra gent que també hi va, el moment s’acosta, es res­pira a l’ambi­ent. En el ciclisme la diferència entre la tele­visió i en viu és enorme. A la tele­visió podem veure les diferències entre els grups, com es mouen els ciclis­tes, admi­rar pai­sat­ges mera­ve­llo­sos i veure l’urba­nisme dels llocs per on passa la cursa. Per tele­visió podem veure tota l’etapa i en directe només és un ins­tant. Ara bé, la inten­si­tat no té res a veure. Aquesta set­mana es dis­puta la Volta a Cata­lu­nya. Alguns dels millors ciclis­tes del món, de Poga­car a Enric Mas pas­sant per Sepp Kuss, i la immensa majo­ria dels que d’aquí a poc dis­pu­ta­ran el Giro d’Itàlia, estan rodant per les car­re­te­res que fem ser­vir cada dia. Cal reconèixer que els talls de car­rers i car­re­te­res són una murga. Cert. Però també podem bai­xar al car­rer a veure què s’hi cou. Dar­rere les tan­ques s’hi con­grega el mosaic humà. Gent que ha vin­gut en bici a veure els seus herois, segui­dors experts que se saben el nom de gai­rebé tots els ciclis­tes, auxi­li­ars dels equips a punt per repar­tir bidons. Però també gent que no sap res de ciclisme i no té gaire res millor a fer que ron­dar una estona pel car­rer, xer­rant ara amb un ara amb l’altre i veure l’espec­ta­cle de les bici­cle­tes.

Com que es corre en horari d’escola, alguna classe s’apropa a veure-la pas­sar. Mai­nada dar­rere les tan­ques, comença a haver-hi movi­ment. Algun patro­ci­na­dor els regala gor­res, bidons o qual­se­vol cosa que es pugui moure i faci fressa. Pas­sen els cot­xes de poli­cia fent sonar les sire­nes. Les motos dar­rere salu­dant. Llums, sons i colors. Nens i nenes emba­da­lits, boques ober­tes. I encara falta el plat fort: els ciclis­tes.

Ai que arri­ben! Uns aplau­dint, altres cri­dant, alguns mirant-s’ho de més lluny. La comèdia humana en acció. Pri­mer els esca­pats, i al cap de poc el gran grup. Tots pas­sen com una exha­lació. Si estem a prop d’un gir sen­ti­rem els frens, la fressa de les rodes, el xer­ric de la cadena. Els atra­pa­ran abans d’arri­bar a meta? Van a tot drap. En un obrir i tan­car d’ulls ja han pas­sat 180 ciclis­tes. Després, la gent es dis­persa. Alguns ani­ran a veure com acaba l’etapa a casa, d’altres con­ti­nu­a­ran amb la seva vida. El ciclisme no és com altres esports. Es dis­puta cada dia per llocs dife­rents, pots veure els millors del món a davant del nas, i tot ple­gat sense pagar ni un ral. El maig recorre la bota ita­li­ana i el juliol, l’hexàgon francès, però aquesta set­mana la serp mul­ti­co­lor s’allar­gassa per les car­re­te­res cata­la­nes. Pot­ser algun dia passa ben a prop de casa i podem veure en viu el que passa a la Volta, i al vol­tant de la Volta.