Opinió

Joan Laporta actua com Joan Gaspart

Els pit­jors errors estan envol­tats de bones inten­ci­ons perquè l’anhel pel bé t’inca­pa­cita de fre­nar l’hipotètic dolor que pots cau­sar als altres. No hi ha mal­dat, és cert, però la diferència amb el mal com a tal és que aquest sol tenir objec­tius pèrfids que un cop asso­lits, fre­nen l’acció demo­li­dora, men­tre la des­trossa pro­vo­cada per un bé no sol tenir límits perquè el pro­ta­go­nista de la tren­ca­dissa segueix cau­sant invo­luntària­ment danys diver­sos en nom de l’estima vis­ce­ral cap a la víctima en qüestió.

Un cas clar d’aquest drama és Joan Gas­part, l’home que més volia el bé del club i que el va anar des­tros­sant per les deci­si­ons impul­si­ves i irra­ci­o­nals de qui inten­tava solu­ci­o­nar els pro­ble­mes pro­vo­cats pre­ci­sa­ment per la seva natu­ra­lesa emo­ci­o­nal. Per això l’afi­ci­o­nat ha aca­bat per­do­nant Gas­part, perquè a diferència d’un Bar­to­meu amb anhel d’uti­lit­zar el club per per­pe­tuar-se i resol­dre pro­ble­mes de carisma evi­dents, el bo de Gas­part esti­mava massa el Barça com per ges­ti­o­nar-lo amb la fre­dor del cirurgià expert: Joan Gas­part inten­tava ope­rar el seu propi fill men­tre el pols tre­mo­lava i el bis­turí no sabia què tallava.

Aquest comença a ser el pro­blema d’un Laporta cada cop més a prop del Gas­part amb pen­sa­ment màgic que es veia capaç de ges­ti­o­nar l’enti­tat perquè l’esti­mava molt i evi­dent­ment, si esti­mes molt i molt una per­sona res pot sor­tir mala­ment. Error. No s’ha d’esti­mar molt, s’ha d’esti­mar bé, i ara mateix, Joan Laporta, amb la seva vocació messiànica de que­dar-se com a únic pal de paller, està esti­mant massa com per veure els seus des­en­certs: No hi ha mala fe i això és el més perillós.

Així doncs, arri­bats aquest punt, amb un Laporta con­vençut de la seva missió de sal­va­guar­dar el club en temps d’incer­tesa abso­luta, arriba també l’angoixa de veure un Laporta amb gest de Gas­part que ha per­dut la mesura de la gestió pel seu amor infi­nit a l’enti­tat, un Laporta que ha accep­tat l’èxode dels més bri­llants de la junta perquè es veu capaç de dona la seva vida pel Barça, i ara mateix el Barça pre­cisa més de cap que de cor, més de ges­tors que d’herois, més de nar­ra­tiva que d’èpica, més de càlcul que de llàgri­mes, més de Laporta del 2003 que de Gas­part del 2001.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.