L’herència de Xavi: fer del Barça un club sostenible

L’herència per­du­ra­ble de Xavi serà el renai­xe­ment d’una cul­tura de club aban­do­nada des de la sor­tida de Guar­di­ola: davant de dos juga­dors de poten­ci­a­li­tats simi­lars s’aposta sem­pre pel de casa men­tre s’igno­ren les volun­tats de les hie­nes de les comis­si­ons. La raó és lògica i res­pon al prag­ma­tisme de voler enten­dre que el jove for­mat amb els paràmetres de la Masia serà expo­nen­ci­al­ment supe­rior a qual­se­vol juga­dor forà sense aurèola d’estre­lla mun­dial. Així doncs, els Fermín, Cubarsí, Fort, Lamine o Guiu de la vida, tin­dran més pos­si­bi­li­tats de ser ren­di­bles per una qüestió de llen­guatge com­par­tit i, evi­dent­ment, per l’intan­gi­ble de ser els mimats d’una afició òrfena de pre­su­mir d’un dels nos­tres.

D’altra banda, també es podria rela­ti­vit­zar l’elogi reme­tent a la situ­ació d’un Barça amb pols a la caixa i el desa­just espor­tiu per l’impuls de la falsa riquesa de les palan­ques, i aquí, la con­gra­tu­lació a Xavi no vin­dria tant del con­ven­ci­ment sinó de la seva capa­ci­tat de fer de la neces­si­tat vir­tut, però en aquest punt cal recor­dar com el gener del 2019 el Barça duu Muri­llo cedit del València i Boa­teng del Sas­su­olo, i un any després fitxa Braithwaite per 20 mili­ons al penúltim clas­si­fi­cat de la lliga, o sigui, durant els anys fos­cos de Bar­to­meu també es va tenir la neces­si­tat i no se’n va fer vir­tut, al con­trari, fou l’eina per cavar una tomba més pro­funda on enter­rar el cadàver de l’enti­tat men­tre es rei­vin­di­cava l’estil quan real­ment es vomi­tava sobre aquest: Xavi té el con­ven­ci­ment sobre el model de la Masia, i just d’aquí neix la volun­tat de recórrer a casa per sal­var-se de la medi­o­cri­tat dels de fora.

Per tant, l’èxit imme­diat de Xavi ha estat acon­se­guir que les velles ope­ra­ci­ons insa­lu­bres siguin ara inac­cep­ta­bles perquè ha tor­nat la men­ta­li­tat de club de qui vol ver­te­brar l’equip amb juga­dors en què es bar­reja talent i cor; a més, aquest èxit objec­tiu de la seva gestió ve donat perquè un entre­na­dor dels nos­tres té una diferència estruc­tu­ral res­pecte de qual­se­vol tècnic fit­xat a fora: tre­ba­llen sem­pre a llarg ter­mini, bus­cant els resul­tats imme­di­ats però pen­sant també com serà el club un cop ells hagin dei­xat la ban­queta, i per tant, accep­ten amb for­ta­lesa cer­tes hipo­te­ques de qui sap que és una peça més en la història del Barça.

Per això la con­tinuïtat de Xavi, amb els dub­tes con­seqüents i objec­tius pro­vo­cats per la gestió millo­ra­ble que ha fet amb certs temes no menors, és ara mateix la millor de les opci­ons. Pri­mer perquè el Barça neces­sita entre­na­dors amb un lli­gam de conei­xe­ment amb la iden­ti­tat del club, capaços de deci­dir mirant sem­pre el bé col·lec­tiu per sobre de la glòria per­so­nal, un entre­na­dor que bus­qui a casa per fomen­tar un equip per­du­ra­ble gràcies a la vella recepta dels d’aquí i els de fora, i ara mateix, en dies d’anar a les res­tes dels super­mer­cats de luxe per veure si queda alguna cosa decent, els noms dels hipotètics entre­na­dors res­po­nen a dos per­fils peri­llo­sos per voler asse­gu­rar el llarg ter­mini fut­bolístic: els que volen l’opor­tu­ni­tat de la seva vida o, pit­jor encara, neces­si­ten demos­trar que encara tenen car­rera.

En defi­ni­tiva, el gran mèrit del lle­gat de Xavi serà que gràcies a l’aposta vis­ce­ral amb deno­mi­nació d’ori­gen haurà aju­dat el Barça a tor­nar a l’elit, i posats a visu­a­lit­zar el futur, sabent que la com­ple­xi­tat del búnquer acrític amb el qual viu no l’ajuda a plan­te­jar-se cer­tes dinàmiques, és sens dubte la millor opció per apli­car la fórmula de la Masia: la recepta caso­lana que faci del Barça un club sos­te­ni­ble.