No sé si ja es pot dir que Cait­lin Clark és la millor juga­dora de la història del bàsquet uni­ver­si­tari nord-ame­ricà. Només amb els seus números per­so­nals, el títol el té més que acre­di­tat. Però ja se sap que això a vega­des va més a gus­tos o a ido­la­tra­ments que no sem­pre es basen en l’objec­ti­vi­tat. És difícil deter­mi­nar quin és el barem en l’esport per repar­tir coro­nes. Són les fites per­so­nals? Els objec­tius col·lec­tius? Els títols? La inno­vació en el joc? La per­so­na­li­tat? La diferència? I a par­tir d’aquí s’obre la veda a tot tipus de teo­ries i asse­ve­ra­ci­ons. En tot cas, el que ha fet Clark aquesta tem­po­rada i durant tota la seva etapa uni­ver­sitària s’escapa de les pos­si­bi­li­tats d’un mor­tal qual­se­vol. Té el rècord d’ano­tació de la NCAA en un par­tit, amb 49 punts, 13 rebots i 5 assistències, asso­lit en un enfron­ta­ment con­tra Mic­hi­gan. També ha arra­sat amb els màxims històrics d’ano­tació de tots els temps, tant del bàsquet uni­ver­si­tari femení (superant els 3.649 punts de Lynette Woodward del 1981) com del mas­culí (dei­xant enrere els 3.667 de Pete Mara­vich, fet que ningú havia acon­se­guit en 54 anys). Dues tem­po­ra­des juga­dora de l’any (2023 i 2024). Rècord de tri­ples en una tem­po­rada. D’assistències. I tan­tes fites més que la mera­ve­llosa juga­dora d’Iowa ha acon­se­guit amb una sere­ni­tat que fa fere­dat. Però, més enllà de xifres i números, Clark bri­lla amb tanta potència que al seu vol­tant ha gene­rat una revo­lució de la com­pe­tició uni­ver­sitària, fins al punt que la final naci­o­nal que va enfron­tar Iowa amb Caro­lina del Sur va atraure una audiència de gai­rebé 19 mili­ons d’espec­ta­dors. Pocs esde­ve­ni­ments espor­tius arri­ben a tanta gent, i encara menys si par­lem d’esport uni­ver­si­tari. I va ser l’efecte Clark, sense cap mena de dubte, el que va gene­rar tanta expec­tació. Veure fins a quin punt una juga­dora tan deter­mi­nant, amb tant de talent, amb un lide­ratge tant potent... era capaç de car­re­gar-se l’equip a l’esquena per llui­tar con­tra un Caro­lina del Sur més col·lec­tiu i amb una carta de pre­sen­tació impol·luta (38 victòries i cap der­rota). I, al cap­da­vall, es va posar de mani­fest que ser la millor no sem­pre és sufi­ci­ent. Clark va enfi­lar un par­tit mera­vellós (18 punts només en el pri­mer quart) i va aca­bar amb una ano­tació de 30, a banda de 5 assistències i 8 rebots. Superant una defensa de Caro­lina ultra­per­so­na­lit­zada, sobre la línia de pas­sada, amb can­vis automàtics a cada blo­queig, d’esquena a la pilota i inten­tant ofe­gar Clark, amb l’objec­tiu que ni tan sols toqués la pilota, si calia sobre­pas­sant el límit de la falta i de tot el que calgués del regla­ment. Hi ha una jugada que corre per les xar­xes que, si no l’han vist, cal que recu­pe­rin, de tot l’equip d’Iowa inten­tant fer arri­bar la pilota a la seva estre­lla, les cinc juga­do­res de Caro­lina inten­tant evi­tar-ho, i Clark rebent al límit del camp de joc, apro­fi­tant unes dècimes de segon que li dei­xen per endo­llar un tri­ple, que va acom­pa­nyat d’una falta a l’estómac. Pilota dins, Clark per terra, Caro­lina frus­trada. Pura poe­sia bas­quet­bolística. I ella, la millor, s’aixeca com si res. Però ni amb la millor juga­dora de tots els temps a les seves files, Iowa no va atra­par el títol naci­o­nal. Després de tan­tes fites per­so­nals, Clark deixa l’etapa uni­ver­sitària sense haver acon­se­guit el guardó col·lec­tiu més impor­tant. Té 22 anys i, segu­ra­ment, serà el número 1 del pro­per draft de la WNBA. Allà, també, mar­carà una era. No hi ha cap dubte. Títols?