El títol es pot llegir com una provocació, però garanteixo que no té cap mala intenció ni voluntat d’estripar. Tan sols vol fer reflexionar sobre el dilema que planteja l’homenatge i la retirada del dorsal 33 de Marc Gasol per part dels Memphis Grizzlies. Tampoc és la pretensió trepitjar cap ull de poll genuïnament gironí, perquè al llarg dels anys he defensat a bastament que Girona és ciutat de bàsquet i que el bàsquet a Girona no s’entén sense una sèrie de personatges clau que tothom té al cap i que, de manera incomprensible, tampoc han tingut el reconeixement públic, institucional, que mereixien. Es veu que a Girona són (som) així, però errors passats no justifiquen errors futurs i tota oportunitat és bona per esmenar-se, de manera que som-hi.

Fet aquest preàmbul, és una evidència que Marc Gasol és un d’aquests personatges diferencials, no sent gironí de naixement. Què fa, doncs, Girona amb seus referents? Retirar-li la samarreta –que és imprescindible– presenta el problema que ho hauria de fer el club... que presideix el mateix Gasol. No queda gaire estètic, però és tan evident que aquest és l’únic aspecte que fa que el seu 33 no estigui al sostre de Fontajau al costat del 3 d’Albert Sàbat, el 7 de Darryl Middleton i l’11 de Toni Espinosa que no deixa de causar un punt de perplexitat, perquè l’impacte de Marc en la seva etapa jove i també en l’ascens a l’ACB és descomunal. D’altra banda, on s’ha de retirar la samarreta de Marc si no és a Girona?

Si per sentit del decòrum no ho vol impulsar el club, sembla lògic que la iniciativa surti d’una altra banda, fins i tot la institucional. No pot ser que calgui esperar que Marc Gasol deixi de tenir cap vincle amb el club per fer-li un reconeixement que correspon a la seva etapa de jugador, conclosa ara farà un any. Segurament m’estic ficant en un jardí perquè, per posar un parell d’exemples, el paper com a pioner del bàsquet de Ramon Sitjà i la contribució de Joaquim Vidal durant dues dècades també van ser ingents i tampoc han tingut un reconeixement a l’alçada, tot i que el Sant Josep va anomenar el seu pavelló amb el nom del veterà forjador del bàsquet català quan encara vivia per veure-ho. No oblidem en l’equació l’Uni Girona, l’únic club de bàsquet gironí que ha guanyat tots els títols estatals i ha arribat molt lluny en competicions europees, per molt que ara estigui travessant un petit desert.

Quan una comunitat no reconeix els seus referents corre el risc de perdre’ls i, tot seguit, extraviar el nord. No es tracta de convocar un concurs d’idees, però a Sant Boi l’ajuntament ha batejat un complex esportiu amb el nom de Pau Gasol i a Cornellà de Llobregat, el pavelló municipal llueix el nom de Juan Carlos Navarro. Plaques, escultures... probablement està tot inventat, però el que no pot ser és no fer res perquè no se sap què fer, en vista de la insòlita circumstància que els mèrits esportius que tocaria reconèixer es continuen ampliant des de la gestió del club, i per molts anys que així sigui. A qui correspongui, que posi fil a l’agulla per solemnitzar que Marc Gasol, patrimoni de l’esport català, és també baluard de l’orgull gironí tan proclamat als quatre vents.