És el millor davan­ter. No és el més gla­murós ni el més popu­lar, però li és igual. És únic perquè després de fallar una ocasió al minut noranta per culpa d’una gran atu­rada del por­ter, en comp­tes de posar-se les mans a la cara i lamen­tar-se exa­ge­ra­da­ment en un pri­mer pla dramàtic del ros­tre que sor­tirà a tots els resums de tele­visió, amb l’ins­tint assassí innat, surt a caçar la pilota, mare­jada a l’aire, i, tot negant l’este­ti­cisme, rea­litza com pot una acrobàcia per ras­car-la just per superar la línia plo­rant i, és clar, és un gol impos­si­ble que només els pri­vi­le­gi­ats poden sig­nar. És el millor perquè cada vegada que surt al camp té la missió de per­fo­rar la por­te­ria rival. Li bri­llen els ulls, i només anhela mar­car gol per peto­ne­jar l’escut i no el seu ego. Ho porta a la sang. Ni al cen­tral més odiós del món li enco­ma­na­ria mar­car-lo, perquè és un davan­ter busca-raons que es fabrica les oca­si­ons a cops de colze tras­bal­sant defen­ses aguer­ri­des.

Stu­ani és el millor davan­ter del món perquè ha entès que li queda poc fut­bol i li com­pensa jugar cada par­tit com un regal. Pas­sarà a la història del Girona, no pels seus infi­nits gols deci­sius, sinó perquè amb el xiu­let final és el pri­mer a aplau­dir la grada, cons­ci­ent que agrair el suport incon­di­ci­o­nal és més poderós que tres punts. Per això, lluny de les càmeres, tracta els afi­ci­o­nats, espe­ci­al­ment els menuts, amb una estima des­bor­dant que li surt de l’ànima, for­jant-se com a gironí etern.