Soc dels que pensen que els joves talents s’han de cuinar a foc lent. Hi ha molts casos de futbolistes amb els quals s’ha volgut anar massa ràpid i han acabat cremats i em costa veure jugadors en edat de formació futbolística –i fins i tot de creixement físic– competint en l’elit. Tot té el seu temps i per això existeixen les etapes i les categories en el futbol. Però hi ha casos que em desarmen aquests arguments. Pau Cubarsí n’és el perfecte exemple. Aquest nano és juvenil de primer any, l’any passat era cadet, i com juga... És increïble. Perquè és més normal que apareguin jugadors insultantment joves i bons en atac. La posició de davanter permet més llicències, l’errada no penalitza en excés i és més fàcil destacar-hi. Però és que Cubarsí és defensa central, una demarcació de màxima responsabilitat, en què un mínim error pot condemnar l’equip, i ell fa com si res, rendint a un nivell altíssim. No hi ha manual de formació que sostingui això; evidentment ha de jugar i que segueixi evolucionant i aprenent, cosa que farà perquè sent encara un adolescent el marge de millora és enorme, en la màxima elit. Al·lucino amb ell, veient-lo jugar i, després, agafant consciència del que està fent. I és que, fins dimecres, el defensa del Barça més jove que havia iniciat un partit de quarts de final de Champions League era Carles Puyol, amb 21 anys i 358 dies (gairebé 22 anys), mentre que Cubarsí va fer-ho amb 17 anys i 79 dies. No ho dic per posar pressió, perquè Puyol és una llegenda, del Barça i del futbol, i no se l’ha de comparar en res amb ell, sinó per agafar perspectiva de la salvatjada que és el que està fent aquest xaval. I tot sigui dit, mèrit de Xavi de veure’l a punt i posar-lo al davant de gent com Kounde, Iñigo Martínez, Christensen o Marcos Alonso.