Va ser Xavi qui va deci­dir dir que l’objec­tiu del Barça aquesta tem­po­rada era “jugar bé a fut­bol”. Ho dema­nava tot­hom, però ho va ver­ba­lit­zar ell. De fet, ja ho havia dit quan va arri­bar. I hi va tor­nar quan va arren­car la tem­po­rada pas­sada, en què hi va afe­gir que l’objec­tiu també era “gua­nyar títols”. I, efec­ti­va­ment, el Barça va gua­nyar la lliga i la Super­copa. L’objec­tiu de jugar bé, però, no va aca­bar de reei­xir. Per això a prin­cipi d’aquesta tem­po­rada ell mateix va deci­dir esta­blir com a objec­tiu pri­o­ri­tari que l’equip jugués més bé a fut­bol.

Fins a arri­bar dime­cres a París, però, l’equip només va asso­lir aquest objec­tiu en dies comp­tats i a esto­nes durant alguns par­tits. Com que en el fut­bol (i en tan­tes coses de la vida) es ten­deix a treure con­clu­si­ons segons les cir­cumstàncies del moment, si volem fer una anàlisi pon­de­rada del bon moment del Barça pot­ser cal posar-hi aquesta pers­pec­tiva tem­po­ral. Però no per aigua­lir-ho, sinó per valo­rar-ho amb més sen­tit de justícia. Si el Barça té ara pos­si­bi­li­tats fona­men­ta­des de pas­sar a les semi­fi­nals de la Lliga de Cam­pi­ons és per una con­ca­te­nació de deci­si­ons que ha pres Xavi Hernández. Per a bé i per a mal.

En la recerca del bon joc, les deci­si­ons que va pren­dre Xavi van fer que l’equip perdés la soli­desa tàctica de la tem­po­rada ante­rior. En defi­ni­tiva, va dei­xar de ser com­pe­ti­tiu. O va pas­sar a ser-ho només a esto­nes. Les der­ro­tes con­tra el Xakh­tar i l’Anvers van tor­nar a mos­trar l’equip que fa anys que nau­fraga a Europa, tot i que al final va asso­lir els vui­tens. I amb el 3-5 a casa con­tra el Vila-real va tocar fons a la lliga. Va ser Xavi i ningú més qui va deci­dir atri­buir la irre­gu­la­ri­tat de l’equip i la falta de com­pe­ti­ti­vi­tat a una suc­cessió de raons (moti­vació, errors indi­vi­du­als, falta d’encert o de con­cen­tració, mala sort...) excepte la que veia tot l’entorn: que era una qüestió fut­bolística. Aquest xoc de rea­li­tats s’enca­mi­nava al col·lapse. I s’impo­sava una decisió dis­rup­tiva. La lògica era la clàssica: la des­ti­tució de l’entre­na­dor. Però Xavi va inno­var amb la seva decisió de pre­sen­tar la dimissió dife­rida. Va usar el comodí perquè ja no tenia temps per saber jugar les car­tes que havia tin­gut a la mà.

El que ha pas­sat a par­tir d’aquell moment fins al par­tit de París, però, no ha estat només el mis­teri del fut­bol que a vega­des fa que pas­sin coses ines­pe­ra­des o inex­pli­ca­bles. El que ha pas­sat sí que ha estat ines­pe­rat, però no inex­pli­ca­ble. Hi ha hagut, per fi, deci­si­ons fut­bolísti­ques. Tàcti­ques i de sen­tit comú. S’ha apar­cat la pri­o­ri­tat de “jugar bé” i s’ha pri­o­rit­zat jugar amb sen­tit. La decisió de recu­pe­rar la fia­bi­li­tat defen­siva ha ser­vit per posar ordre tàctic. I sobre aquesta base, que ha ser­vit també per agru­par més l’equip, els mig­cam­pis­tes i els davan­ters han pogut con­duir el Barça a l’obtenció de resul­tats. En resum, l’equip ha començat a ser més com­pe­ti­tiu. En el fut­bol, com­pe­tir és mitja vida. I amb ordre tàctic i com­pe­ti­ti­vi­tat el Barça ha fet almenys dos par­tits magnífics: el del Metro­po­li­tano i el del Parc dels Prínceps. I no només això. Sense bus­car-ho, també ha jugat bé a fut­bol. Avui dia no es pot jugar bé sense com­pe­tir bé. Un equip com­pe­ti­tiu difícil­ment farà un mal par­tit.

Per molt que Xavi digui que tot és per la decisió de la dimissió dife­rida, ell sap que és una qüestió fut­bolística. Per les deci­si­ons tàcti­ques que ell ha pres.

No sabem què pas­sarà dimarts con­tra el PSG, però, a diferència de la major part de la tem­po­rada, és molt pro­ba­ble que l’equip de Xavi sigui com­pe­ti­tiu. Ja és molt. Xavi està cen­trat en el que toca. Fins al punt que l’última decisió que ha pres és que no és hora de recon­si­de­rar la dimissió dife­rida. Sort per a dimarts.