La Fede­ració Cata­lana de Fut­bol anun­cia el retorn de la selecció cata­lana mas­cu­lina. Els fut­bo­lis­tes del país tor­na­ran a tro­bar-se per jugar, ara con­tra Panamà, pro­ba­ble­ment a la Nova Creu Alta de Saba­dell. Això sem­pre que no es torci res, que vis­tos els embo­lics que col·lec­ci­ona la fede­ració –ja va pas­sar, que se’n va anul·lar un de la feme­nina– tam­poc hau­ria d’estra­nyar. La cita està pro­gra­mada per al 29 de maig, un mes i mig després del par­tit de la selecció feme­nina abso­luta. Aquest sí que es va fer pre­gar, perquè feia cinc anys que no juga­ven. I jugar més sovint, un cop l’any si pot ser, és el pri­mer que van recla­mar les juga­do­res, que s’ho van pas­sar d’allò més bé i van fer gau­dir l’afició reu­nida a Palamós mal­grat que les que tenen més reclam no hi eren –les selec­ci­ons espa­nyo­les, entre la sènior i totes les sub hagu­des i per haver, xuclen molt.

No des­co­bri­rem pas res asse­ve­rant que Cata­lu­nya pot pre­su­mir d’espor­tis­tes de pri­mer nivell. La can­ta­re­lla que for­maríem grans selec­ci­ons, que podríem com­pe­tir con­tra les millors del món, que podríem arri­bar a ser una gran potència, està ja força gas­tada. Però és que és el més rela­tiu. Jo vull veure les selec­ci­ons naci­o­nals en com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als no pas perquè gua­nyin, sinó perquè hi siguin. Aquí sí que el més impor­tant és par­ti­ci­par-hi. Veure com­pe­tir per al nos­tre país els i les nos­tres espor­tis­tes. Tant si tenen poten­cial de pri­mer nivell com de la cua. Dels esports amb més reper­cussió i llicències, i dels més mino­ri­ta­ris.

La flama no la revi­fa­rem repro­duint grans esde­ve­ni­ments que tenim a la memòria col·lec­tiva. No fa falta entos­su­dir-nos a omplir els esta­dis de més capa­ci­tat per demos­trar que volem selec­ci­ons. I si tor­nem a posar la rei­vin­di­cació a sobre la taula? Ara que tor­nem a tenir elec­ci­ons a la vista, és un bon moment per recla­mar que els par­tits polítics situïn l’ofi­ci­a­li­tat de les selec­ci­ons naci­o­nals en el focus. Per què no? Qui no en vol? Bé, això ja ho donem per des­comp­tat; pot­ser millor que ho fem al revés. Qui és que sí que vol el reco­nei­xe­ment de les selec­ci­ons i que està dis­po­sat a fer pas­sos deci­dits per acos­tar-s’hi?

Sí, és veri­tat que el camí més curt cap a l’ofi­ci­a­li­tat de les selec­ci­ons serà sem­pre la inde­pendència. Però com que pre­ci­sa­ment no aca­bem de veure aquest camí a l’horitzó ara mateix, hauríem de mirar d’incloure-ho a l’agenda política, com se sol dir. Que a Madrid ens ho tom­ba­ran sem­pre? Que el PSOE serà tan imper­me­a­ble com el PP en aquesta car­peta? És pos­si­ble, però hauríem pogut dir més o menys el mateix de l’amnis­tia fa temps, i quan els ha con­vin­gut s’hi han posat bé. Que amb el reco­nei­xe­ment de les selec­ci­ons no hi haurà esclet­xes perquè un par­tit entre Cata­lu­nya i Espa­nya faria tre­mo­lar encara més la sacro­santa uni­tat que qual­se­vol llei? Si ni ho pro­vem, el no ja està asse­gu­rat. Pri­mer ens ho hem de creure aquí. De debò. Tam­poc val incloure-ho en el cin­quanta-vuitè punt d’un pro­grama elec­to­ral i obli­dar-se’n. Toca­ria fixar-ho com a objec­tiu, dedi­car-hi esforços i situar-ho com a con­dició en les nego­ci­a­ci­ons amb el govern espa­nyol. I a veure quin recor­re­gut té. Juguem-hi?