El ciclisme, com tantes coses a la vida, és l’etern retorn. Cada any la Terra fa una volta al Sol, passen les estacions i, també, el calendari ciclista. Comença amb proves menors als antípodes, segueix baixant de Milà a Sanremo i continua amb algunes curses d’una setmana com la Volta a Catalunya o al País Basc. Després venen les llambordes del Tour de Flandes i de la París-Roubaix, aquest any dominades amb mà de ferro per Mathieu van der Poel. Mentre que d’altres s’estavellen, punxen i cauen als rocs de l’“infern del nord”, ell sembla que no els noti, hi passa per sobre sense cap dificultat, flota.

Ara ja s’han abandonat les curses amb llambordes fins a l’any que ve, però no aquella zona d’Europa rica, avorrida i on sol fer mal temps. Aquestes setmanes els ciclistes rodaran pels turonets de bosc espès on hi ha hagut algunes de les batalles més determinants de la història moderna d’Europa: les Ardenes, on conflueixen Bèlgica, França, Luxemburg i Alemanya, tot plegat regat pel riu Mosa. Diumenge que ve es disputa la degana de les clàssiques ciclistes, que surt de Lieja, arriba fins a Bastogne i torna. Després, ja s’afrontaran els mesos de les grans voltes, començant pel Giro d’Itàlia, que aquest any comença el 4 de maig.

És l’etern retorn, el cicle de la vida, any rere any. En moltes coses, igual; en d’altres, diferent. El ciclisme, i bona part dels esports, són un mirall que reflecteix la condició humana.

Un dels ciclistes francesos més importants dels últims temps, Guillaume Martin, hi estaria d’acord. Fa anys que combina bones classificacions, com per exemple el desè lloc en un Tour de França, amb una actitud valenta i amb gust per anar a l’escapada. Una filosofia basada en la idea que és millor intentar-ho i fracassar que no pas quedar amb el dubte. L’última etapa de la Volta a Catalunya d’aquest any en va ser una mostra. Però, a més de ser un dels ciclistes atacants, dels que fan espectacle encara que no guanyin, a Martin li agrada la filosofia.

El seu primer llibre va ser Sòcrates en bicicleta, on alguns dels principals filòsofs participen en el Tour de França. Es pot llegir com un llibre de filosofia aplicat al Tour o com un llibre de ciclisme que pica l’ullet a la filosofia. És divertit, entretingut i pot ser una bona porta d’entrada a les nocions bàsiques de la filosofia.

Diàlegs entre Flaubert, que defensa que només podem pensar asseguts, i Nietzsche, que necessitava caminar perquè els pensaments apareguessin. I entre Plató i Aristòtil, sobre si el cos és una nosa, una gàbia que tanca l’esperit, o bé alguna cosa més que té sentit cuidar, fer servir i gaudir.

Les tensions afloren entre els equips i a dins del mateix equip. Com passa a la vida, a la feina i a la família, no tothom ho veu de la mateixa manera ni té els mateixos interessos. Sòcrates fa preguntes. Marx insta els gregaris a ajuntar-se i deixar de posar la seva força de treball al servei d’un altre. Nietzsche va a la seva, fora de la disciplina d’equip, només guiant-se per la seva voluntat. Bichat explica que la vida és només el conjunt de forces que resisteixen a la mort. No és filosofia enrevessada que només entenen els que ja en saben, sinó una cosa millor: idees filosòfiques aplicades al Tour. Una cursa que, com qualsevol bona novel·la o assaig, ens diverteix i ens fa rumiar. Perquè el ciclisme moltes vegades ens mostra que el que passa abans, durant i després d’una cursa és humà, massa humà.