Que sembli un accident...!
Tothom sap que l’assassinat de JFK va ser obra de Lee Harvey Oswald. És pregunta de Trivial i també ho diu la Viquipèdia. La història és així i s’escriu així. I la ressenya de l’eliminació del Barça pel PSG als quarts de final de la Champions 23-24 no serà gaire diferent. El Barça de Xavi era un equip emergent però encara immadur i incomplet i el PSG de Luis Enrique, ara mateix, és més equip, més poderós, té més plantilla i tota aquesta càrrega va acabar inclinant la balança (4-6). La versió llarga dirà que els catalans van cometre massa errors i els francesos van jugar bé les seves cartes, però no explicarà que mentre els dos equips van jugar en igualtat de condicions el Barça dominava clarament el marcador (4-2). I tampoc explicarà que l’expulsió que ho va capgirar tot va arribar en l’única jugada del partit en què l’àrbitre va intervenir per sancionar un contacte lleu; que n’hi va haver una desena llarga de més contundents al mig del camp que no van merèixer la seva atenció, i que n’hi va haver un de molt rellevant a l’àrea francesa (Vitinha amb Gündogan) que va decidir passar per alt. En altres paraules, que el criteri de l’àrbitre romanès enviat per la UEFA va decidir l’eliminatòria.
Els detalls
Potser aquest és un més d’aquells petits factors que acaben decidint els duels igualats. Potser Lewandowski hauria pogut marcar el 2-0 i no ho va fer o Gündogan el 2-3 en comptes de xutar al pal; potser Araujo s’hauria d’haver apartat i deixar Barcola un contra un amb Ter Stegen; potser Cancelo hauria pogut defensar millor el gol de Dembélé i De Jong o Lewandowski el de Vitinha; potser el PSG va tenir la sort de cara en el quart gol quan l’èpica culer havia aconseguit que els tremolessin les cames. O potser el Barça hauria de ser millor del que és per quedar-se amb 10 jugadors davant el PSG i ser capaç de sortir-se’n; potser si Lamine Yamal no hagués estat substituït hauria fabricat un altre gol com el primer de Raphina; potser si... I potser si Kennedy no s’hagués passejat per Dallas en descapotable i ho hagués fet amb un cotxe blindat no l’haurien cosit a trets.
Les lliçons
El somriure de Dembélé estava més que justificat. Va decidir marxar del Barça i fitxar pel PSG i, per increïble que sembli als seus haters, va decidir bé. S’ha passat cinc anys d’Erasmus a Barcelona, lesionant-se, equivocant-se, rebent clatellots mediàtics i madurant, i ara, a París, surt i disfruta, i decideix, i guanya, i jugarà les semifinals de la Champions; i, per si això fos poc, ara li xiulen els penals que no li xiulaven quan portava la samarreta del Barça, com va passar fa un parell d’anys al camp del Bayern, amb Alphonso Davies frenant l’extrem francès d’una manera tan temerària i flagrant com ho va fer Cancelo abans-d’ahir. Un altre cop els detalls, o els criteris, que s’inclinen capritxosament a un cantó o a l’altre. En tot cas, el que no et mata et fa més fort i al Barça li toca aixecar el cap ràpid, perquè diumenge hi ha clàssic al Bernabéu, i ha de seguir remant, perquè s’ha fet feina però encara en queda molta per fer. Per descomptat, s’haurà de buscar la vida per reforçar-se sense els 20 milions que hauria guanyat amb les semifinals i sense els 50 que li haurien caigut el pròxim mundial de clubs; haurà de créixer amb els joves i aprendre d’aquest episodi en tots els sentits. I, per si no en fes prou, potser que vagi pensant a renegar de la Superlliga, a posar-se al servei de Ceferin i fins i tot a reeducar els culers perquè deixin de xiular l’himne de la Champions. Perquè cuidar tots els detalls és important, és decisiu.
