Xavi, KO; Pep, KO, i Arteta, KO. El pano­rama con­vida a refle­xi­o­nar. Una dura bufe­tada a l’estil i a l’ADN incul­cat a la Masia. L’esce­nari que ha que­dat en la Cham­pi­ons, cer­ta­ment, no podria ser més deso­la­dor per al bar­ce­lo­nisme. Només el Dort­mund pot caure mínima­ment simpàtic. El Real Madrid, el PSG i el Bayern gene­ren autèntica urticària i pen­sar en un hipotètic desen­llaç en la final del pròxim 1 de juny genera frus­tració. Faria mal veure Dembélé, Mbappé i Al-Khe­laifi aixe­car la Cham­pi­ons a Lon­dres. Tam­poc cau­ria en gràcia veure som­riure Müller, Oli­ver Kahn i com­pa­nyia. I seria clínica­ment perillós que al Madrid de Vinícius i a tota la claca periodística de Flo­ren­tino els toqués una altra vegada el premi gros. Però, després dels ante­ce­dents recents amb Loris Karius, arbi­trat­ges gro­tes­cos sem­pre a favor, remun­ta­des inver­sem­blants i la flor que el Madrid va tor­nar a tenir dime­cres a l’Eti­had, ja es pot espe­rar tot. El City va xutar 33 vega­des con­tra la por­te­ria de Lunin i qui estarà en les semi­fi­nals és el Madrid. Així és la vida. L’amenaça del doblet blanc de lliga i Cham­pi­ons és real i genera pànic. I, a més, a Wem­bley. Però això no ens ho roba­ran. Wem­bley sem­pre serà nos­tre. No ens usur­pa­ran el relat. Perquè Wem­bley sem­pre que­darà lli­gat al bar­ce­lo­nisme. Un estadi emblemàtic unit de forma umbi­li­cal a Johan i al Dream Team, i unit també al Barça de Pep, Messi, Xavi i Ini­esta, el millor Barça de la història. No ens roba­ran el sim­bo­lisme. Wem­bley és casa nos­tra i el Dort­mund hi és ben rebut.