Parlem moltes vegades de traçar un camí. Construir caminant, corrent, nedant o, si volem (o així hauria de ser), fent la tombarella. I durant aquesta travessa, ens trobem amb tota una sèrie d’obstacles. O amb moments en què no sabem cap on tirar o quina direcció hem d’agafar. O, simplement, necessitem posar el pilot automàtic i seguir. Però tirem endavant. Sempre endavant.

I m’agrada pensar (i, de fet, així ho intento) que fem camí treballant. El que dèiem abans: construïm. I, en aquest punt, vinc a dir-ho ben alt, a intentar fer-ho encara més evident: una de les eines més boniques que m’han permès continuar evolucionant és això que ens enamora tant, que ens desperta un no-sé-què intern que, encara a hores d’ara, i havent passat per molts espais diferents del sector, em costa de descriure. Un regal que em defineix qui soc. Que em dota de valors i d’una manera de ser i de fer (si més no) diferent de com seria sense haver-ho viscut. Evidentment, parlo de l’esport.

L’altre dia escoltava una conversa entre el cineasta Fernando Trueba i Pep Guardiola, i justament un dels fragments anava en aquesta línia. Parlava l’entrenador i deia: “L’eina educativa que jo he tingut és l’esport.” I per què? Doncs ell parlava del fet d’acceptar la derrota, de comprendre, entendre i aprendre que tens uns companys que potser són millors que tu i que l’esforç és imprescindible. I tot, recalcava, des d’un espai lúdic, des del joc i l’emoció.

I és que això és en gran part l’esport.

Penso que estem en un moment social en què l’ego personal sobresurt. Crec que vivim en una societat en què l’acceptació dels altres és imprescindible i, en conseqüència, pensem que necessitem exposar-nos i evidenciar els nostres mèrits. Potser... tendim més al jo que al nosaltres? No ho sé. El que sí que puc assegurar és que, en l’esport, en la majoria d’ocasions, si hi pensem, això es capgira.

Per molts factors. Primer, perquè formem part d’una cosa, d’una paraula que per a moltes de nosaltres ja és màgica: un equip. Una idea que ens fa sumar conjuntament i ens fa adonar que només aconseguirem arribar a l’objectiu –o, si més no, apropar-nos-hi– si remem plegades. Les individualitats ens salvaran d’una situació excepcional, però a llarg termini el treball conjunt serà l’èxit. En moltes ocasions he parlat de com vaig viure els anys d’entrenadora de l’Uni Girona i què m’hi vaig trobar. El concepte d’equip és evident en l’esport, així que, en aquest cas, crec que és més interessant veure-ho des d’una altra perspectiva. Per exemple, com a Esportcat (Esports-Generalitat de Catalunya). Des que vam arribar al capdavant de la Secretaria General de l’Esport i de l’Activitat Física, hem fet coses (de fet, vull pensar que moltes coses) i això ha estat, indubtablement, gràcies al treball conjunt, gràcies al fet que ens hem coordinat perquè es materialitzessin projectes que no havien succeït mai. Un exemple d’equip. Sense l’esforç de cadascú, els objectius no haurien sortit. Per això parlem de tirar endavant. Sempre endavant.

Recondueixo i acabo. Dèiem que socialment cada vegada tendim més a l’ego. I és natural i sa que vulguem i necessitem que se’ns reconegui la feina ben feta. És gratificant i imprescindible. Però quan vivim formant part d’un equip, ens adonem d’un concepte que, per a mi, és meravellós: els intangibles. En el que ha estat durant molts anys el meu esport, ho vèiem en aquella base que domina el partit, que porta el ritme del joc i lidera la situació; en aquella capitana que sempre és al costat de les companyes, o en aquella jugadora que potser no disposa dels minuts que voldria, però que s’entrena diàriament sense una mala cara, deixant-s’hi la pell i entenent que totes les peces d’un equip són vitals. Si la millor defensora no sap que és vital per a l’equip, alguna cosa falla; si tampoc ho saben la millor rebotejadora, la millor tiradora i la millor passadora, és que com a equip tenim un problema. Tothom hi té un paper únic i imprescindible perquè l’equip sigui l’EQUIP. Intangibles que, a més, no es veuen en l’estadística. És la generositat de les persones menys mediàtiques (que no exclou que qui tingui el focus també ho sigui, una cosa no és incompatible amb l’altra). I parlo del bàsquet perquè és l’esport que més he viscut, però aquesta generositat es fa molt substancial, per exemple, en el ciclisme. Tothom treballa perquè l’escaladora o l’esprintadora arribi amb les millors condicions per guanyar l’etapa. Paren el vent i s’agrupen per protegir el líder. I, al final, el ressò és per a aquesta persona. Admiració profunda a l’altruisme de tota aquesta gent, però sobretot confiança que totes les peces són i s’han de sentir importants. Si no, és com menjar-te un bon arròs sense sal, mai arribaràs a l’“ummm, això és deliciós”.

Perquè l’esport, a més, et fa veure les persones que tens al voltant. Saber amb qui estàs resseguint aquesta travessa t’evidencia qui t’estima i qui estimes.

Avancem construint. Tracem camí. Amb esforç, generositat i valors. Sent un equip. I mirant endavant. Sempre endavant. Tant de bo tu sentis que formes part d’un equip.