El pecat del Barça ha estat viure amb la mentalitat de botiguer de poble dins d’una multinacional, tenir el convenciment que es pot gestionar el dia a dia d’un gegant com si fossis al negoci familiar de la plaça on entre tots ho fem tot, perquè, mira, ¿pots posar-te darrere el taulell que he de fer repartiments i el tiet ha anat a veure un client a la ciutat? Això és el Barça ara mateix, una dinastia d’amics, familiars, coneguts i saludats, de personatges sense ofici dins el club però amb influència directa en qualsevol decisió de la junta pel mèrit de ser fidel als deliris de qui mana.

Per això, el futur té un aspecte més ombrívol que el present, més angoixant i amb la sensació frenètica de veure Laporta buscant el segon Guardiola d’aquest mandat quan realment estem jugant fora de casa, la caixa és buida, necessitem els joves per poder jugar amb dignitat, i es planteja el nom de Márquez per necessitat econòmica i, sobretot, perquè serà la veu servil a les voluntats canviants d’una secretaria tècnica que té com a criteri de fitxatges portar amics dels seus amics.

A partir d’aquí, només queda la resistència fins a les properes eleccions, l’esperança, ara sí, d’una nova generació allunyada dels acomplexats de Bartomeu i Rosell, que van arribar al poder per rancor, i la megalomania ben intencionada d’un Laporta que seguirà fins al final, perquè ell, a diferència dels venjatius cagadubtes, no deixarà a l’estacada el club que està arrossegant per la seva necessitat messiànica de salvar-lo a qualsevol preu: necessitem més un cap fred que un cor calent.

Així doncs, en aquests temps de vaixell a la deriva d’un club amb govern canviant segons la voluntat variable del president, tan sols podem reclamar petites exigències de mínims, com un full de ruta pactat en què la massa social entengui les regles del joc i d’aquesta manera construïm sense caure en quimeres populistes que tracten l’aficionat d’idiota, i, més tard, augmenten exponencialment la decepció per una mala gestió de les expectatives.

Primer pacte. Perdre no ha de tenir conseqüències si realment estàs construint amb criteri el demà, no hem de fer hipoteques a curt termini que serveixin d’excusa per tapar els joves en nom de fitxatges realitzats per acontentar la galeria i els amics representants, i, sobretot, no s’ha de posar el futur entrenador a la picota del dia a dia: Laporta ha de saber trobar la glòria en el llegat que hauran de gestionar els seus successors.

Segon pacte. Canviar el discurs triomfalista provinent de l’optimisme endèmic de la presidència i tractar l’aficionat d’adult, guanyant-los per la causa comunitària de qui necessita ajuntar tota la massa social en un objectiu de mirada llarga. Contextualitzar el club davant l’opinió pública seria l’acte de valentia definitiu d’un Laporta que tendeix a confondre coratge amb imprudència.

Tercer pacte. Si es parla de no deixar-nos trepitjar a mode de govern populista, doncs s’aplica i no es deixa la tasca de portaveu del club en mans de l’entrenador de torn. El Madrid sap que les polèmiques arbitrals cauen en l’oblit per la pervivència d’una glòria esportiva aconseguida, entre altres mèrits completament objectius, per aquella decisió polèmica que t’afavoreix al lloc concret en el moment clau. Reacció de Laporta aquesta temporada? Silenci institucional impropi de qui va guanyar les eleccions per aquesta imatge merescuda de defensor del Barça davant dels poders fàctics i pràctics de la capital: Laporta ha de reformular el seu mandat.