De lite­ra­tura de con­tras­tos –i a vega­des amb títols antagònics o con­tra­ris, si no es com­ple­men­ten– n’hi ha per donar i per ven­dre: Seny i sen­ti­ment o Orgull i pre­ju­dici, de Jane Aus­ten; El roig i el negre, de Stend­hal; Crim i càstig, de Fiódor Dos­to­ievski; Guerra i pau, de Lev Tols­toi; El soroll i la fúria, de William Faulk­ner; Vida i destí, de Vas­sili Gross­man; La mort i la pri­ma­vera, de Mercè Rodo­reda... I si hi comp­tem aque­lla com Rin­co­nete y Cor­ta­di­llo, de Miguel de Cer­van­tes, o Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Ste­ven­son, on la con­tra­po­sició –i hi podríem afe­gir Romeu i Juli­eta o Antoni i Cleòpatra, de William Shakes­pe­are– rau sobre­tot en el com­por­ta­ment dels per­so­nat­ges, tin­drem un bon ven­tall de lec­tu­res capa­ces d’aju­dar a pren­dre deci­si­ons als ges­tors de can Barça.

La set­mana prèvia a aquesta de la fira del lli­bre de Sant Jordi, és a dir, la nefasta pas­sada pels culers, en què van ser expul­sats de les lli­gues euro­pea i espa­nyola (i si les noies, avui, a Lon­dres, no remun­ten el par­tit de també fa vuit dies, igual­ment de la Cham­pi­ons feme­nina), els errors habi­tu­als d’aquesta tem­po­rada van que­dar tan vis­tos per a sentència que, un cop enlles­tida, ja es poden ava­luar com a tals o com a defec­tes; que és el pri­mer que cal fer a l’hora de plan­te­jar la pro­pera.

Com que l’error és humà i és de neci per­se­ve­rar-hi (i és inhu­mana la vin­di­cació de la nici­esa), pot­ser que comen­cin alli­be­rant Can­celo del pes de pre­sen­tar-se com algú capaç de cor­re­gir els errors come­sos. Les dues erra­des catastròfiques de mar­catge de diu­menge al Ber­nabéu per­me­tent con­tra­res­tar els gols gua­nya­dors del Barça van repe­tir les que, dimarts, havien permès al PSG anul·lar el mar­ca­dor favo­ra­ble que hau­ria pogut dei­xar viu el club a Europa i obrir-li la par­ti­ci­pació en el pri­mer mun­dial de clubs de la FIFA de l’any vinent, on no serà per a ver­go­nya històrica i des­as­tre econòmic.

Tan sola­ment per això, el pes de la res­pon­sa­bi­li­tat ja li hau­ria de fer aco­tar el cap i sor­tir del club sense soroll ni fora­dar la caixa, perquè tanta repe­tició l’asse­nya­la­ria com una peça defec­tu­osa en qual­se­vol cadena de mun­tatge. I hau­ria de pas­sar per la porta de bra­cet amb l’il·lumi­nat (en l’argot fut­bolístic del club, comis­si­o­nista o san­go­nera) que va menys­te­nir la difi­cul­tat de l’exju­ga­dor del València, de l’Inter de Milà, de la Juven­tus de Torí, del Manc­hes­ter City i del Bayern de Múnic per man­te­nir al camp la dis­ci­plina que l’entre­na­dor li dibuixa a la pis­sarra.

Una altra peça per des­car­tar podria ser la de João Félix. No hi ha manera que cor­re­geixi el vici de dei­xar córrer la jugada quan perd la pilota. S’enfada, alça i abaixa els braços maleint l’error fent que l’adver­sari jugui amb avan­tatge, perquè el noi té el defecte d’atu­rar-se a lle­par-se la ferida.

A pesar que sigui de justícia remar­car-li les fue­ta­des de talent i que a vega­des sem­bla que l’estiri el nervi d’empai­tar qui li pispa la pilota, per fer l’esta­qui­rot habi­tu­al­ment més val ven­dre’l amb Fer­ran Tor­res, una altra peça d’una fia­bi­li­tat poc reco­ma­na­ble. Com Rap­hinha, ves, que si no és que el dar­rer xut no li fa sonar la flauta, no hi ha manera que lle­geixi cor­rec­ta­ment l’última pas­sada. S’hi fa i dri­bla bé, quan el ball no l’entre­banca, i de tant en tant la bimba li va a bar­raca, però en falla tan­tes que també arros­sega un defecte de fàbrica.

Lawan­dowski, Gündo­gan, Romeu, De Jong... són peces que per naps o per cols (per esgo­ta­ment o per lesi­ons) han aca­bat tan defec­tu­o­ses com podria ser-ne qual­se­vol altra de casa, per jugar, entre­nar o far­cir els des­pat­xos. I aquest corc fa tant de temps que rosega les arrels del club que, més que un error per­sis­tent, ves que no en sigui el defecte.