En els règims absolutistes una persona pot passar de la condició d’heroi a la d’empestat en un dir Jesús. Ho van experimentar en la pròpia pell els germans Vitali i Evgeni Abalàkov quan el 1937, amb la Gran Purga de Stalin en marxa, el règim comunista els va retirar els honors pels seus èxits alpinístics i els va penjar la llufa de terroristes d’una organització d’alpinisme contrarevolucionària que obeïa ordres, ni més ni menys, que dels nazis. Entre d’altres ofenses imperdonables, el règim soviètic els acusava d’adoptar tècniques de muntanya occidentals. Evgeni encara va sortir prou ben parat de l’acusació –una de tantes sense fonament durant la purga estalinista– i va poder continuar fent la viu-viu per les muntanyes, però el seu germà Vitali va acabar deportat al gulag, on va passar dos anys de tortures i humiliacions fins que, ves quin remei, va acceptar la seva culpabilitat pels càrrecs que els comunistes s’havien tret del barret.

De la història dels germans Abalàkov en dona compte l’escriptor i alpinista francès Cédric Gras al llibre Los alpinistas de Stalin (Editorial Crítica). Vitali i Evgeni arrossegaven un estigma que diguem que ho va posar prou fàcil a la patuleia de buròcrates del règim que els acusava de tots els mals haguts i per haver. Nascuts el 1906 i 1907 a Krasnoiarks, a Sibèria, van quedar orfes i van ser educats pel seu oncle Ivan Abalàkov, un comerciant petitburgès admirador del tsar. Quan va esclatar la revolució bolxevic tenia tots els números per ser passat a degolla, però va poder salvar la pell només perquè el règim necessitava els seus serveis.

Vitali i Evgeni es van introduir en l’escalada al parc nacional Krasnoiarsk, a prop de casa seva. Van estudiar a la universitat a Moscou i el 1931 van aconseguir ascendir el seu primer cim rellevant, el Dikhj-Tau (5.204 m), al Caucas, on encara van escalar tres cims més de 5.000 metres els dotze mesos següents. El 1933, en una expedició polititzada pel règim, que creia que l’alpinisme havia de respondre a interessos científics perquè escalar per plaer era propi de burgesos, Evgeni va fer cim en solitari al pic Stalin (7.459 m), el més alt de la Unió Soviètica, mai escalat fins llavors. Va ser aclamat per la premsa i la seva heroïcitat va ser recompensada amb un premi monetari que li va permetre comprar-se un abric. El règim no s’havia mostrat mai tan esplèndid.

Els dos germans van tenir l’oportunitat d’anar l’any següent al pic Lenin (7.134 m) –a veure si Putin s’espavila i també bateja un cim amb el seu nom– acompanyats del funcionari Nikolai Krilenko, amic del mateix fundador de la Unió Soviètica. Aquest cop va ser Vitali qui va poder fer cim, perquè Evgeni es va quedar amb un militar que els acompanyava que va tenir una lesió. Després de la purga, Vitali i Evgeni van combatre contra els alemanys en la Segona Guerra Mundial. Tots dos van continuar després trescant per les muntanyes, però Evgeni va morir prematurament el 1948 a causa d’una intoxicació accidental per gas. El seu germà, amb alguns dits de les mans i els peus amputats per les congelacions que va patir al Khan Tengri (7.010), va continuar liderant expedicions dins del territori soviètic, però mai va tenir l’oportunitat de conèixer els grans cims de l’Himàlaia, potser perquè encara arrossegava l’estigma de no ser prou digne pel règim.