El Barça posa avui a la venda entra­des per a la final de la Cham­pi­ons con­tra l’Olym­pi­que de Lió. Con­cre­ta­ment, 7.400 entra­des. Vola­ran. Que els clubs par­ti­ci­pants rebin 9.000 entra­des –el Barça se’n reserva el 15% per a com­pro­mi­sos– d’un estadi amb capa­ci­tat per a 53.000 espec­ta­dors, gri­nyola. No arriba ni al 17%. Per dos equips, menys del 34%. Una ter­cera part.

No vol pas dir, però, que l’acom­pa­nya­ment blau­grana el 25 de maig a San Mamés es redu­eixi a 9.000 per­so­nes. Quan la UEFA va posar a la venda entra­des, sense haver-se dis­pu­tat encara ni els quarts de final, també van volar. I no seria pas gens ago­sa­rat pen­sar que una bona part eren clics fets des de Cata­lu­nya. Per la pro­xi­mi­tat amb el País Basc, per la con­vicció que el Barça seria capaç d’enca­de­nar la quarta presència en una final i perquè la fal·lera per l’equip femení blau­grana ni ve de nou ni para de créixer. A algú més li va pas­sar, d’estar engan­xat a la web de la UEFA, acon­se­guir-ne, voler pre­su­mir cor­rent a fer l’anunci “Ja tenim entra­des!” i tro­bar-se amb el “Nosal­tres també” com a res­posta?

A Eind­ho­ven, hi van anar uns 10.000 afi­ci­o­nats blau­grana. Era a 1.450 quilòmetres de Bar­ce­lona, més del doble de Bil­bao, i a l’estadi on juga el PSV hi ha 35.000 seients, 18.000 menys dels que hi ha al camp de l’Ath­le­tic Club. El llistó d’una marea per a l’equip femení són les 15.000 per­so­nes que van acom­pa­nyar-lo a Torí. En la segona final con­tra l’Olym­pi­que de Lió, que va gua­nyar al camp tot i estar en mino­ria a la gra­de­ria. Aquell va ser el punt d’inflexió, la pri­mera gran pere­gri­nació mas­siva d’afició blau­grana a la Women’s Cham­pi­ons Lea­gue.

No cal dir que Torí, a 900 quilòmetres de Bar­ce­lona, també és més lluny que Bil­bao. El Juven­tus Sta­dium (41.000 espec­ta­dors) també té menys afo­ra­ment que San Mamés. I la fal·lera blau­grana, lluny de per­dre força pel cos­tum de jugar finals, s’ha anat poten­ci­ant. Tots els ele­ments con­vi­den a pen­sar que el 25 de maig se supera­ran les 15.000 per­so­nes que van tenyir el cen­tre de Torí de blau­grana de camí cap a l’estadi. Si donem per fet el sos­tre, quins altres refe­rents hem d’anar a bus­car? Les finals euro­pees de l’equip mas­culí, aque­lles que havíem con­ver­tit gai­rebé en un hàbit i que fa anys que tro­bem a fal­tar. Aviat en farà una dècada. Des del 2015, a Berlín, amb la presència d’uns 20.000 culers. Xifres simi­lars a les de Roma i Wem­bley, el 2009 i el 2011, les dues Cham­pi­ons en tres anys de l’equip de Pep Guar­di­ola que va mar­car una època. Se’n van cal­cu­lar més de 20.000 a París el 2006, la de Belletti. Més que a l’odis­sea d’Ate­nes el 1994, amb uns 17.000 blau­grana, però menys que la pri­mera de Wem­bley, la que va can­viar la història, amb uns 25.000 culers. Però encara hi ha una mobi­lit­zació més mítica, que que­darà per sem­pre en la memòria col·lec­tiva. Els 30.000 de Basi­lea, la gran pere­gri­nació del bar­ce­lo­nisme i el cata­la­nisme que s’ha con­ver­tit en un símbol.

És mirar molt amunt, és situar el llistó a dalt de tot, però el Barça que té l’opor­tu­ni­tat de pren­dre’s la revenja con­tra el botxí de les dues finals que ha per­dut és també l’equip dels rècords de segui­ment, amb el doble sos­tre que va fixar en només tres set­ma­nes –pri­mer 91.553 i després 91.648– al Camp Nou, fa dos anys, d’un par­tit de fut­bol femení. I el sol fet d’anar a bus­car els grans refe­rents ja és prou sig­ni­fi­ca­tiu de la revo­lució que pro­ta­go­nit­zen Aitana, Alèxia i com­pa­nyia.

Torí va ser l’esclat i va mar­car el camí, però que­darà curt. Deter­mi­nar fins a on s’enfila la xifra d’espec­ta­dors blau­grana a San Mamés fa de mal dir, entre la UEFA, el pecu­liar repar­ti­ment d’entra­des i els com­pro­mi­sos, però també de les adqui­ri­des fa un mes llarg. Sigui com vul­gui, el 25 de maig pro­met. Bil­bao espera.