Per què el Barça és un caos?

Domi­cili par­ti­cu­lar de Laporta. Repar­ti­dor de men­jar. Peri­o­dis­tes a la porta. Nits llar­gues sense argu­men­tari clar. Can­vis de deci­si­ons basa­des en dis­cur­sos emo­tius. Tot està per fer però no tot és pos­si­ble. Roda de premsa de l’endemà. Pre­si­dent plo­rant. Entre­na­dor en xan­dall. Argu­ments emo­ci­o­nals de vinga som-hi ens esti­mem molt. Can­vis d’opinió. Asses­sors sense car­tera i car­te­res sense asses­sors. Inter­me­di­a­ris fent de secre­ta­ris tècnics i entre­na­dors postu­lats pels matei­xos inter­me­di­a­ris. Ni un duro a la caixa. Bar­to­meu esca­pant com si res no hagués pas­sat. Pacte de silenci entre jun­tes anta­go­nis­tes. Tar­ge­tes ver­me­lles a l’àrea tècnica d’arrel vic­ti­mista. Pedro Sánchez i Xavi Hernández. Barça dels 80. Nuñez i Laporta. Gas­part i Yuste. Sor­tir del domi­cili del pre­si­dent com si la rea­li­tat no anés amb mi. Per­so­na­lisme pre­si­den­ci­a­lista de natu­ra­lesa popu­lista i com­ple­xes d’infe­ri­o­ri­tat no resolts des de la ban­queta. Enric Masip. Ale­jan­dro Eche­varría. Vot i veu. Fer­ran Rever­ter. Edu­ard Romeu. Jaume Giró. Mari­bel Meléndez. Jordi Cruyff. Mateu Ale­many. Veu sense vot. Entre­na­ments pac­tis­tes i juga­dors dema­nant més entre­na­ments. Estadi de llo­guer amb estruc­tura de parc temàtic. Bien­ve­ni­dos. Wel­come. Irassh­hai­mase: Museu Dalí + Sagrada família + Par­tit del Barça. Guar­di­ola caca. Peri­o­dis­tes amics de Guar­di­ola més caca. Peri­o­dis­tes que em sem­bla que poden ser amics de Guar­di­ola perquè no són amics meus, caca al qua­drat. Palan­ques per Vitor Roque. Andre Cury, el punt en comú de Rosell, Bar­to­meu i Laporta. Cor­ti­nes de fum. Repe­tim el clàssic. Cor­ti­nes de fum. L’emoció com­par­tida per sobre de la gestió. El bàsquet inten­tant sal­var el fut­bol. Expec­ta­ti­ves des­pro­por­ci­o­na­des. Acon­se­guir en lloc de cons­truir. Per­dre tindrà con­seqüències si no em toca manar a mi.

Això és el Barça, el club incapaç de fer l’esta­bi­li­tat una rutina, aquell club que va veure com el 2010 feien caure el seu pre­si­dent durant l’època més glo­ri­osa de la seva història, el club uti­lit­zat com a tram­polí del poder i com a ali­ment dels egos indi­vi­du­als, el club mediàtica­ment més poderós del país, el club en què l’eròtica del diner és subs­tituït per l’eròtica de la glòria, de per­viure a la història, de saber-se recor­dat quan la vida haurà pas­sat, o sigui, el dar­rer intent de pas­sar a l’eter­ni­tat per aquells que no vol­drien morir mai: El Barça és massa èpic per fugir del caos com a forma de vida.