A la tardor el Barça podria explotar

L’única cer­tesa del Barça és la incer­tesa, el sobre­viure per sobre de la neces­si­tat de viure, el tirar enda­vant per inèrcia, l’espera que des­es­pera, el recórrer l’emoció com únic argu­ment per omplir els buits de gestió estruc­tu­rals: el pla és que no hi ha pla més enllà de les res­pos­tes pro­vo­ca­des per les neces­si­tats diàries.

Així doncs, davant d’aquest futur tem­po­ra­lit­zat amb set­ma­nes on avui hi ha un entre­na­dor, demà en plan­te­gen un altre i demà pas­sat s’abra­cen el que ja teníem, la direc­tiva va cre­ant la bola de neu que de cop i volta, en el moment d’un deto­nant qual­se­vol d’un dia per con­cre­tar, arra­sarà tot el que trobi: la des­trucció impres­cin­di­ble i els fona­ments neces­sa­ris per crear foc nou.

Així està Laporta ara mateix, en el punt mitjà de la calma tensa, en la treva d’una olla en el procés ini­cial de la pressió, en l’ins­tant on no valen pan­car­tes, ni els caris­mes, ni les llàgri­mes, ni els actes hiperbòlics de bar­ce­lo­nis­mes. Fets, ara només valen els fets, amb herència o sense, i després de tres anys l’únic fet és l’absència de for­ta­lesa coral en les seves deci­si­ons i la lapi­dació de la cre­di­bi­li­tat messiànica que tenia el dia després de les elec­ci­ons: Laporta és el de la pri­ma­vera del 2008, el del dia abans de donar les reg­nes a Guar­di­ola, el de l’única carta per sobre­viure, el de la moneda a l’aire que amb Guar­di­ola va sor­tir cara i amb Xavi està decan­tada cap a la creu.

A par­tir d’aquí el pano­rama del Barça és dual, mani­queu, sense espai per al punt mitjà, sense marge per als gri­sos que com­por­ten l’anar tirant, sense dis­cur­sos creïbles quan es parla del demà o de recu­pe­rar velles iden­ti­tats. Així doncs, la tem­po­rada vinent començarà amb tensió des d’un inici, amb mal­fiança per la con­tinuïtat dubi­ta­tiva de Xavi, amb cau­tela sobre la no política de fit­xat­ges després de ges­ti­ons com les de Vitor Roque, i amb una bar­reja emo­tiva molt con­creta en què hi ha ele­ments diver­sos: la tensió en l’ambi­ent del dar­rer any de Van Gaal amb Núñez, l’inici de certa des­es­pe­rança dels anys de Rei­xach a la ban­queta i Gas­part a la llotja, i sobre­tot, la urgència de tenir cer­te­ses per si la decisió de seguir amb Xavi fou estruc­tu­ral o una forma de seguir fugint camí d’enlloc.

Per això a la tar­dor podria reben­tar tot, perquè l’afi­ci­o­nat no donarà notes a final de tem­po­rada, perquè la pro­xi­mi­tat d’un pro­jecte ferm com el del Girona que ve de qui ve, ha minat la fia­bi­li­tat dis­cur­siva de Laporta, perquè Xavi neces­sita girar el dis­curs i por­tar-lo a l’afir­ma­tiva en lloc de l’adver­sa­tiva, perquè l’herència té sen­tit quan no hi ha palan­ques pel mig, i sobre­tot, perquè aviat es dei­xarà el parc temàtic de Montjuïc per tor­nar a casa, allà on el soci donarà públi­ca­ment el ple­bis­cit no dels resul­tats, sinó de la gestió dubi­ta­tiva i errant de l’enti­tat.

En defi­ni­tiva, Laporta té l’última carta i l’ha posat a Xavi perquè real­ment no tenia ningú amb més garan­ties, o sigui, l’ha de sal­var l’aposta de Víctor Font com ja el va sal­var l’home de Lluís Bas­sat, i ara mateix, sense marge d’error, les parau­les i els ges­tos no ser­vi­ran per inten­tar variar la rea­li­tat. No hi ha dubte, el Barça està amb tensió, cre­ant la bola de neu que es podria con­ver­tir en allau, però tots sabem que en aquests moments Laporta treu la seva ves­sant èpica de qui sap resis­tir en el tem­po­ral: a la tar­dor tin­drem sentència i ara l’única cer­tesa plau­si­ble del club és la capa­ci­tat indis­cu­ti­ble del seu pre­si­dent d’aguan­tar amb fer­mesa els dies d’ari­desa fut­bolística. Resis­tir per viure de nou.