Si no m’equi­voco, va ser Karl Marx qui va dir que “la història es repe­teix: el pri­mer cop és una tragèdia; el segon, una farsa”. Tot i que no m’acabo de creure que sigui veri­tat, del que sí que estic segur és que la història s’ha repe­tit com a mínim un cop en dos par­tits de fut­bol sepa­rats per 24 anys de distància. La pri­mera vegada, com deia Marx, en forma de tragèdia; i la segona, en una forma ben dife­rent.

Comen­cem per la tragèdia, que va tenir lloc a l’Ams­ter­dam Arena la tarda del 29 de juny del 2000 en un par­tit entre Itàlia i Holanda, que es dis­pu­ta­ven una plaça a la final de la copa d’Europa. La selecció holan­desa era plena de fut­bo­lis­tes que juga­ven o aca­ba­rien jugant en el Barça: Frank de Boer, Cocu, Zen­den, Davids, Klui­vert, Over­mars i Van Bronck­horst. Per aca­bar-ho d’ado­bar, l’entre­na­dor era Frank Rik­ja­ard. A la selecció ita­li­ana hi havia, al cos­tat de Can­na­varo, Nesta, Mal­dini o Del Piero, dos altres fut­bo­lis­tes que més tard també aca­ba­rien jugant en el Barça: Zam­brotta i Alber­tini.

Tot i que Holanda va ser la millor selecció d’aquell tor­neig i del par­tit, el resul­tat final va ser d’empat a zero, i en la tanda de penals es va impo­sar Itàlia. És cert que el domini d’Holanda es va veure afa­vo­rit per l’expulsió de Zam­brotta en el minut 34, però des del pri­mer minut del par­tit Itàlia es va dedi­car a jugar al cate­nac­cio i a defen­sar-se amb molta con­tundència. (D’aquí va venir l’expulsió de Zam­brotta). A tall d’exem­ple només cal dir que el pri­mer xut a porta dels ita­li­ans va arri­bar en el minut 48. Toldo, el por­ter d’una selecció diri­gida per Dino Zoff, un altre por­ter, va ser, i de bon tros, el millor juga­dor dels ita­li­ans. En el minut 37, poc després de l’expulsió de Zam­brotta, va parar un penal xutat per F. de Boer, i en la tanda final de penals en va parar dos més. Si tenim en compte que a la segona part Klui­vert va esta­ve­llar un penal al pal, resulta que aque­lla tarda es van tirar cinc penals con­tra la por­te­ria ita­li­ana i només un va ser gol. Quan va arri­bar la tanda de penals, Toldo, amb un de parat i un altre d’esta­ve­llat al pal, devia sem­blar imba­ti­ble. En bona mesura gràcies a aquesta por Toldo va aca­bar parant dos penals més.

D’Enric Bañeres a Jorge Val­dano

Itàlia, per tant, va pas­sar a la final, tot i que, per sort per al fut­bol, almenys per al bon fut­bol, no la va gua­nyar. Enric Bañeres començava així a La Van­guar­dia de l’endemà la crònica del par­tit: “El tri­omf d’Itàlia sobre Holanda en la semi­fi­nal de l’Euro­copa con­firma que el fut­bol pro­fes­si­o­nal, molt més que no pas espec­ta­cle, és com­pe­tició. Jugar bé o fins i tot millor que l’adver­sari no sem­pre és sufi­ci­ent per acon­se­guir la victòria.” Una tragèdia, en defi­ni­tiva, per als amants del bon fut­bol. Ho va resu­mir també molt bé Jorge Val­dano, un gran fut­bo­lista, un peri­o­dista impe­ca­ble i un amant del bon joc, al començament d’un arti­cle extra­or­di­nari i diver­tidíssim titu­lat “Ven­cido y des­ar­mado”, publi­cat a El País de l’1 de juliol, dos dies després de l’Itàlia-Holanda:

Me llamo Jorge Val­dano y me gus­taba el buen fútbol, pero estoy arre­pen­tido. La misma noche que Ita­lia se cla­si­ficó para la final, me colgué a la espalda una des­tar­ta­lada por­tería (con red y todo) que hay en mi jardín y, como Jesús con la cruz, pere­griné horas y horas por mi bar­rio insul­tado por el vecin­da­rio: ‘Así apren­derás a no escri­bir con­tra Ita­lia’; ‘¿Para qué sirve ata­car? ¿Eh?’; ‘Metéte la pelota en el culo’ (este era argen­tino)... Me enre­daba en la red, los cla­vos de la por­tería se me cla­va­ban por todas par­tes, tenía los pies lle­nos de ampo­llas, y no encontré ni una sola per­sona com­pa­siva, pero me lo merecía. Volví a casa muy tarde y mi fami­lia, que me había reti­rado el saludo en la prórroga del Ita­lia-Holanda, me abucheó con todo derecho. Me quedé hasta la madru­gada escri­bi­endo cien mil veces la frase: «No vol­veré a hablar mal del cate­nac­cio.”

Paga la pena lle­gir la resta de l’arti­cle, d’una ame­ni­tat extra­or­dinària. (És l’arti­cle sobre fut­bol més diver­tit que hagi lle­git mai). No puc, però, aca­bar de comen­tar-lo perquè m’allu­nya­ria del tema que m’he pro­po­sat de trac­tar (Només diré que per­met d’enten­dre per què de vega­des els penals s’aca­ben con­ver­tint en una experiència fatídica per als davan­ters).

Una farsa o una tragèdia?

La història es va tor­nar a repe­tir el 19 d’abril en el par­tit entre el Manc­hes­ter City i el Real Madrid a l’Eti­had Sta­dium. Com que tot­hom el deu tenir ben viu a la memòria, n’hi haurà prou de dir que va ser un par­tit domi­nat de cap a cap pel Manc­hes­ter City con­tra una defensa del Real Madrid que només es pot qua­li­fi­car de numan­tina. Els números no enga­nyen: 67,30% de pos­sessió con­tra un trist 32,7%; 33 xuts a porta con­tra 8; 18 córners con­tra 1; 117 juga­des d’atac con­tra 17. En tota la pri­mera part el R. Madrid només va xutar dos cops a porta, tots dos en la jugada del gol. Aques­tes xifres són més pròpies d’un par­tit del Manc­hes­ter City con­tra el Burn­ley, el Shef­fi­eld o el Luton Town —o del R. Madrid con­tra el Cadis, el Gra­nada o l’Alme­ria— que no pas d’un par­tit dels quarts de final de la Cham­pi­ons jugat pels dos equips que han gua­nyat les dues últi­mes edi­ci­ons de la copa d’Europa.

Segons com es miri som davant d’una altra tragèdia, però almenys per mi es tracta, d’acord amb K. Marx, més aviat d’una farsa, la farsa del resul­ta­disme, molt ben sin­te­tit­zada en unes decla­ra­ci­ons de Carlo Ance­lotti al final del par­tit: “Ganar aquí solo se podía hacer de esa manera.” (En rea­li­tat, però, el Madrid no va gua­nyar el par­tit: l’únic que va fer va ser defen­sar-se a la numan­tina i mirar de pas­sar com fos l’eli­mi­natòria). Per desgràcia, qui va gua­nyar de debò el par­tit va ser el resul­ta­disme, i qui el va per­dre va ser el bon fut­bol, el joc, l’espec­ta­cle. Unes decla­ra­ci­ons de Fede Val­verde al final del par­tit ho cor­ro­bo­ren: “Jue­gan un fut­bol bas­tante mejor que noso­tros.” (La sin­ce­ri­tat, sor­pre­nent, de les decla­ra­ci­ons d’Ance­lotti i de Val­verde només s’entén per l’eufòria des­fer­mada per una clas­si­fi­cació acon­se­guida pels pèls en la pròrroga, després d’haver pas­sat dues hores ballant a la corda fluixa).

Con­fesso que soc del Barça i que, per tant, paeixo molt mala­ment els èxits, o els supo­sats èxits, del R. Madrid, però també he de con­fes­sar que encara paeixo pit­jor el resul­ta­disme, sobre­tot si qui el prac­tica és un equip que està obli­gat, per la seva història, pels diners inver­tits i pels juga­dors que té, a jugar bé i a ofe­rir espec­ta­cle. Com­prenc el resul­ta­disme dels equips humils de debò, amb pres­su­pos­tos bai­xos i juga­dors, com diria Josep Car­ner, “col­rats pel sol i espar­ra­cats pels vents”, juga­dors d’equips com l’Alme­ria, l’Alabès o el Luton Town, però no el d’un equip amb un pres­su­post altíssim, que ha gua­nyat 14 copes d’Europa i que no para de pre­su­mir urbi et orbi de les seves estre­lles gal·làcti­ques. Tants de diners, tanta història i tanta fat­xen­de­ria per limi­tar-se a prac­ti­car, a l’hora de la veri­tat, el resul­ta­disme i a ofe­rir una versió actu­a­lit­zada, sense, però, dei­xar de ser tristíssima, del cate­nac­cio o, com diria Jorge Val­dano, d’un fut­bol metal·lúrgic i pre­fa­bri­cat.