Opinió

La passió infinita de Míchel

Hi ha molt de fut­bol, de pen­sa­ment fut­bolístic, en el que ha fet el Girona aquesta tem­po­rada. Pri­mer de tot, que no és només “aquesta tem­po­rada”. El que ha pas­sat és con­seqüència ine­lu­di­ble del que va pas­sar la tem­po­rada pas­sada, i des de l’arri­bada de Míchel. És con­seqüència de coses tan fut­bolísti­ques com haver sabut recon­ver­tir un equip que, a pesar de jugar bé amb la pilota als peus, era un cola­dor en defensa, per errors indi­vi­du­als i col·lec­tius. El tècnic madri­leny va cor­re­gir-ho amb deci­si­ons tàcti­ques i el Girona va com­ple­tar una bona tem­po­rada mal­grat que al final es va dei­xar anar i es va esvair el somni euro­peu. Aquesta i més coses d’ordre tàctic i coor­di­nació fut­bolística van dei­xar l’equip de la tem­po­rada pas­sada a punt perquè aquesta pogués fer un pas enda­vant. Ja tenia forma d’equip de fut­bol, de con­junt amb per­so­na­li­tat fut­bolística. A vega­des cal recor­dar deter­mi­na­des coses bàsiques per enten­dre que quan pas­sen coses extra­or­dinàries no sem­pre cal par­lar de mira­cles o fets sobre­na­tu­rals.

En fut­bol els fets sobre­na­tu­rals tots sabem que només tenen a veure amb un equip que ves­teix de blanc. Però aquest és un altre tema que ara vol­dria esbor­rar de la meva ment, i crec que els que lle­giu això també. A Mon­ti­livi no hi ha hagut cap mira­cle. Hi ha hagut molt bona feina. S’ha dit i s’ha repe­tit, però és tan cert que no passa res per repe­tir-ho: a la direc­tiva, a la direcció espor­tiva, a la ban­queta i a l’equip. Però també és cert que no tots els clubs que tre­ba­llen bé se’n sur­ten de manera tan bri­llant i exi­tosa com ho ha fet el Girona aquest any.

Què hi ha d’espe­cial en el Girona? Més enllà de l’excel·lència en la tria de juga­dors de Qui­que Cárcel, el salt qua­li­ta­tiu es troba en la ple­ni­tud de la filo­so­fia de Míchel. En una recent entre­vista a El País, el tècnic expli­cava de manera molt gràfica i cre­a­tiva la seva filo­so­fia vital i fut­bolística. Per res­pon­dre la pre­gunta de com s’explica l’èxit del Girona, ell es reme­tia a la seva joven­tut a Valle­cas. I al caràcter rei­vin­di­ca­tiu del seu barri, a tan sols deu minuts dels tri­om­fa­dors de Madrid, que sem­pre han estat el Real i l’Atlético. “Recordo quan sortíem de festa amb els meus amics a les dis­co­te­ques del cen­tre. Tots ana­ven amb les saba­ti­lles Nike i el meu pare m’havia com­prat unes Niken, amb una ena al final. No ens dei­xa­ven pas­sar, però nosal­tres hi tornàvem. Era una qüestió men­tal. En el fut­bol és el mateix”, afir­mava. No és estrany que el seu Girona sigui atre­vit, indòmit, des­ca­rat. Tan intrèpid que ni tan sols tem el caos en què sovint es con­ver­tei­xen els seus par­tits: “El caos no es con­trola. Però mol­tes vega­des en el caos s’expressa el que jo vull: passió.”

En la mateixa línia, rei­vin­dica Mara­dona. I no parla de talent: “Diego era el fut­bol. Era la passió. El fut­bol de Messi és immor­tal, el de Mara­dona, ter­re­nal. Tot i els seus errors, Mara­dona apas­si­o­nava tot­hom. Vull això per al meu equip. No el que feia Diego amb el seu talent, perquè això és impos­si­ble, però sí el que ell trans­me­tia: amor per aquest joc.” No és estrany, doncs, que el seu Girona vul­gui ser seduc­tor, ena­mo­rar els giro­nins i el món sen­cer. I no un amor qual­se­vol, sinó un amor apas­si­o­nat: “L’únic que sé és el que vull trans­me­tre: passió.” La il·lusió i la feli­ci­tat ni es com­pren ni es fabri­quen. Però sí que la passió és un bon vehi­cle per arri­bar-hi. D’això està fet aquest Girona.

I per això aquest Girona no és només una moda, i menys una moda pas­sat­gera. Míchel sap que les modes pas­sen però que el bon fut­bol es queda: “És un orgull que es digui que el Girona té una iden­ti­tat i una manera de fer les coses. Vull que es recordi la manera de jugar del Girona.” De manera simi­lar a com diu la sar­dana, Míchel no només ha cons­truït un Girona que ena­mora; també l’explica de manera seduc­tora. Moltíssi­mes gràcies per tot.

Les modes pas­sen, però el fut­bol es queda. La il·lusió ni es com­pra ni es fabrica.

I la passió es té o no es té.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)