Jürgen Klopp, un dels nostres
Potser sona prematur dedicar-li una glossa que vol ser un homenatge, perquè simplement només ha anunciat que s’agafa un any sabàtic. Però amb Klopp mai se sap, perquè la seva és una ànima de geni díscol. I aquests, per definició i concepte, solen ser imprevisibles, de manera que al tècnic alemany ens l’imaginem, indistintament, reprenent la seva carrera a les banquetes després d’aquest parèntesi, o bé muntant una banda de rock progressiu que es dediqui a tocar en sales de mala mort davant de 50 persones en dijous. Perquè és un personatge amb tota la contundència que pugui tenir aquest concepte, el de personatge, i, com a tal, amb Jürgen alguns només podem fer una cosa, admirar-lo.
El futbol, però, és una disciplina on imperen les enveges i el joc brut subterrani. I per això Klopp també té detractors, molts i poderosos, els mateixos que sistemàticament insisteixen en un sol i únic argument, que a la Premier ha guanyat relativament pocs títols, per posar en entredit la seva vàlua com a entrenador. Però anem a pams. Cal dir, d’entrada, que en tots aquests anys que ha estat al Liverpool –des del 2015, per ser més concrets–, és cert que només ha guanyat una lliga –la 2019/20– i una Champions –2018/19–, però no ho és menys que al davant hi ha tingut el pitjor dels rivals possibles, el City de Guardiola, un projecte dinàstic que menja absolutament a banda per la seva supremacia. I només el fet de poder-lo mirar a la cara durant tots aquest anys ja és un mèrit colossal per al tècnic alemany. I, per reblar l’argument, només cal recordar que la Premier és una lliga terriblement ultracompetitiva on és molt fàcil, molt, caure en l’insubstancialitat, siguis qui siguis. I si no que ho preguntin al United i al Chelsea. I del Liverpool de Klopp se’n podran dir moltes coses, les que es vulgui, però no que hagi estat un conjunt que s’hagi abandonat a si mateix i hagi renunciat a lluitar. Perquè sempre hi ha sigut, serrant les dents i batallant. I no és poca cosa.
Hi ha un vídeo meravellós, fàcil de trobar a les xarxes, que explica la petita història d’en Dáire, un nen de 12 anys que té una malaltia rara, la síndrome de Crommelin, i que viu les victòries i derrotes dels reds com el més apassionat dels afeccionats. La cinta en qüestió explica el dia que coneix en persona el tècnic alemany i viuen unes quantes hores de camaraderia a les instal·lacions del Liverpool. El somriure de Jürgen en aquells pocs minuts de resum ho diu absolutament tot. I és així perquè ens parla d’algú que guanyarà més o menys copes, però que és una figura que transcendeix l’àmbit esportiu per erigir-se en un líder que impregna amb la seva personalitat tota una institució i que, a més, desprèn aquella humanitat que és un bàlsam en aquests temps que corren de futbol on tot es mesura en termes de mercat. Potser per resumir de qui estem parlant en una única frase, es pot dir que per a la història sempre hi haurà un Liverpool que serà recordat com “el Liverpool de Klopp” pel llegat i la petja que haurà deixat en un club tan icònic aquesta figura immensa que el futbol no es pot deixar perdre. Justament allò que un dia vam somiar que podia passar entre el Barça i Xavi caminant junts, i que ja ens ha quedat clar a tots plegats que mai passarà.
