Parlem de dones

Atès que, a les 6 d’aquesta tarda, les noies del pri­mer equip en èxits espor­tius con­tem­po­ra­nis del Fut­bol Club Bar­ce­lona se les hau­ran amb les juga­do­res de l’Olym­pi­que Lyon­nais a l’estadi de Sant Mamés, a Bil­bao, per endur-se la ter­cera copa de la UEFA Women’s Cham­pi­ons Lea­gue (si les lle­o­ne­ses del Roine, que en tenen 8, no juguen millor o tenen més sort i se l’enduen), par­lar de dones entre afi­ci­o­nats del fut­bol pot per­dre, si més no avui, la con­no­tació mas­clista de què solen acu­sar-se aquest tipus de con­ver­ses.

La con­tri­bució prin­ci­pal d’aques­tes joves a la civi­li­tat comuna, no en dub­tin pas, és aquesta, més enllà de l’empo­de­ra­ment femení i altres conye­tes o collo­na­des lingüísti­ques que dis­tre­uen, ama­guen i, lamen­ta­ble­ment, con­ti­nuen soter­rant la reso­lució del con­flicte. Fixin-se que poder par­lar d’aques­tes joves admi­ra­bles amb la mateixa falta de res­pecte o amb una exal­tació anàloga a l’abo­cada a qual­se­vol altre fut­bo­lista redu­eix a l’extem­po­raneïtat l’acu­sació de qual­se­vol fòbia per raó de gènere.

Aquest canvi de pers­pec­tiva és impor­tant, pri­mor­dial, diria, perquè posa el focus de l’atenció en la justícia de l’acu­sació i comença a igua­lar els pre­ju­di­cis. Fixin-se, també, que pres­su­po­sar una qual­se­vol inten­ci­o­na­li­tat en un tema de con­versa, en un to o en una facècia sense seguir-ne els argu­ments és tan per­niciós com pre­jut­jar que par­lar o dir segons què pot pro­vo­car un dal­ta­baix que és millor evi­tar o pas­sar-hi d’esquit­llen­tes. I tin­guin ben pre­sent que és en aquest buit entre la barbàrie i el sec­ta­risme on surt la font d’on beuen els dis­cur­sos que neguen la violència de gènere, perquè no tro­ben ningú que com­bati amb la mateixa con­tundència de la sim­pli­ci­tat d’eslògans i pro­cla­mes la con­flic­ti­vi­tat rela­ci­o­nal o iden­titària.

Ja és ben curiós (diguem-ho així, perquè si fos que els déus juguen a daus els hauríem de trac­tar com uns ludòpates) que el Barça femení hagi de llui­tar, avui, con­tra les lle­o­ne­ses (les lyon­nai­ses no deuen pas el nom a la pas­tis­se­ria) a l’estadi dels lle­ons (l’estadi de Bil­bao duu el nom del sant que es diu que va aman­sar-los), perquè el canvi de para­digma que pro­ta­go­nit­zen és tan sig­ni­fi­ca­tiu com la volun­tat con­tra la bèstia.

Tor­nin-se a fixar –si són tan ama­bles– en el fet que el nom fa la cosa. D’una banda, que el nom ofi­cial d’aquesta copa d’Europa hagi d’espe­ci­fi­car que és de dones ja escampa urbi et orbi que és de segona; no ho fa pas la UEFA Cham­pi­ons Lea­gue, de dir que és cosa d’homes. D’una altra, tant les parau­les dites més amunt com a conyeta o collo­nada com les silen­ci­a­des, per la força enorme del llen­guatge, que trans­met infor­mació tant si diu com si no, han acon­se­guit, mit­jançant, si més no, el debat –o el con­flicte– que gene­ren, la consciència del dret de les dones a exer­cir com vul­guin el poder que tenen.

Par­lar, avui, de l’ero­tisme –fins i tot pujat de to– d’un cul femení ben tes i de nat­ges homogènia­ment repar­ti­des a banda i banda del filat d’un tanga de platja pot, final­ment, pre­jut­jar-se amb el mateix rigor amb què es pre­jut­java l’exci­tació de les cames sinu­o­ses i l’entre­cuix pro­mi­nent dels retrats mas­cu­lins abans que la cosi­fi­cació de l’atracció sexual passés a objec­ti­var-se en les senyo­res –jove­ne­tes sibil·lines o madu­res volup­tu­o­ses; que hi ha de tot, a les pina­co­te­ques.

En posar-se, aques­tes noies, en el mer­cat fut­bolístic amb igual­tat de con­di­ci­ons amb qui sigui que lluiti per gua­nyar i per omplir els esta­dis col·loquen a tot­hom en la tes­si­tura de com­por­tar-se a la gra­de­ria del circ on com­ba­ten amb l’empo­de­ra­ment alli­be­ra­dor de qui no ha de témer els pre­ju­di­cis.