Era un home feliç quan, dijous, va anun­ciar que, en aca­bar el curs, havia de pen­jar el casc. Envol­tat per les seves famílies –la directa i la del pàdoc–, Aleix Espar­garó ha dit prou tan bon punt ha notat que el cuquet de les cur­ses ja no era tan entre­ma­liat com abans. Era un home feliç. Pri­mer, perquè la decisió l’ha pres ell, en el moment just, sense espe­rar que el cronòmetre forcés un desen­llaç no vol­gut. Segon, perquè en la seva car­rera espor­tiva ha acon­se­guit més que no pas havia somiat. Els últims cur­sos d’Aleix a MotoGP han estat els millors de vint anys de car­rera. Per tant, plega amb bon gust de boca. Quan encara se’l tro­barà a fal­tar.

Fa vint anys, el 2004, Espar­garó va gua­nyar el CEV –l’actual cam­pi­o­nat del món Juni­orGP– amb l’equip del RACC. Ales­ho­res tenia quinze anys i era el pilot més jove que el gua­nyava. A la dar­re­ria d’aquell curs ja va debu­tar al mun­dial abso­lut, i s’hi ha estat fins ara, quan és el pilot més veterà del mun­dial (en farà 35 al final de juliol). La seva no ha estat una tra­jectòria en pro­gressió cons­tant, sinó un camí ple d’entre­bancs que ha superat gràcies a una deter­mi­nació i espe­rit de tre­ball i d’equip ines­ti­ma­bles.

Aleix no ha ama­gat mai que el seu germà Pol, dos anys més jove, tenia –té– més talent que no pas ell. “Jo m’he hagut d’esforçar molt per suplir la falta de talent”, va adme­tre en una tro­bada amb la premsa local, unes hores després de l’anunci de la reti­rada. Para­do­xal­ment, o pot­ser no, els sotracs de la seva car­rera han estat l’ins­tru­ment que li ha permès aga­far les reg­nes d’Apri­lia i dur l’equip allà on és ara. Gràcies a l’equip humà que Aleix ha agom­bo­iat al box d’Apri­lia, la moto de Noale és un dia­mant res­plen­dent. De segur que el seient que hi que­darà vacant d’aquí a uns mesos és ben cobe­jat de cap a cap del pàdoc.

No sem­pre va ser així. Els pri­mers anys d’Espar­garó amb Apri­lia van ser un via­cru­cis. Però Aleix sabia patir i aguan­tar el pati­ment, i no va llançar la tova­llola. Altres pilots, en veure que la moto anava com els crancs, des­con­nec­ta­ven i mira­ven de can­viar d’aires al més aviat pos­si­ble. Aleix va per­se­ve­rar. Patint molt. Dijous va reve­lar que el 2018 ja va estar a punt de ple­gar, cas­ti­gat per les cai­gu­des, les lesi­ons, el des­en­cant. Va ser la seva dona, Laura, qui el va empènyer perquè con­tinués. Si ho pen­seu fre­da­ment, el més fàcil per a Laura hau­ria estat dir-li que sí, que per com­pe­tir així més valia girar full d’una vida plena de ris­cos que poden ser fatals. Però sabia que Aleix no havia arri­bat al final del camí encara. I el va ani­mar a con­ti­nuar.

A con­ti­nu­ació, Mas­simo Rivola va arri­bar a Apri­lia, pro­ce­dent de l’equip Fer­rari de fórmula 1, i Aleix va esde­ve­nir el seu capi­tano. La resta és història. Aleix ha tin­gut la recom­pensa que merei­xia –les victòries– quan tal vegada ja no s’ho espe­rava. En canvi, la tra­jectòria d’en Pol va ser molt més fluida. També pilot del RACC i campió del CEV dos anys després que Aleix, Pol va rubri­car el pas per les cate­go­ries peti­tes amb un títol mun­dial de Moto2, i tot seguit va ascen­dir per la porta gran a MotoGP.

Tan­ma­teix, Pol s’ha reti­rat enguany sense cap victòria en la cate­go­ria reina, tot i que, com a cap de files de KTM, el 2020 se li van esca­par alguns tri­omfs can­tats. Aleix en suma tres –cinc, si hi afe­gim les dues cur­ses esprint del GP de Cata­lu­nya, l’any pas­sat i enguany–, de moment. La seva per­se­ve­rança ha tin­gut un premi tardà, que durant molts anys no pen­sava pas que pogués acon­se­guir. Per això plega feliç. Pren­dre aquesta decisió no ha estat un procés pla­ner; al cap­da­vall, no és pas fàcil girar full de vint anys d’una vida frenètica. Però la vida mateixa l’ha dut de manera natu­ral a fer aquest pas. “N’estic segur al mil per mil”, va reblar. Feliç.