Des d’un seient de San Mamés

El seient era al bloc 304. A la part supe­rior de tri­buna, esco­rat cap a un córner. Però hau­ria pogut ser a qual­se­vol altra zona. Hi hauríem vis­cut el mateix, fos on fos. D’entrada, perquè l’estadi és un luxe. Pri­mera lliçó de la final. Amb el Barça exi­liat al Lluís Com­panys i envol­tat d’incer­tesa sobre el retorn al Camp Nou, i amb el Girona havent d’assu­mir que no tots els seus abo­nats podran viure l’estrena a la Cham­pi­ons en un estadi de Mon­ti­livi amb encant però ple de man­can­ces arros­se­ga­des des de fa anys, entrar a San Mamés i expe­ri­men­tar-hi totes les seves como­di­tats fa enveja. L’esce­nari hi aju­dava, i el guió ho va fer sublim.

El mateix club que des­va­ri­e­java la vigília de la final amb l’anunci de l’adeu de Xavi tenia a Bil­bao força més de 40.000 per­so­nes –d’aquí que fos indi­fe­rent també la zona que ens tocava– vibrant amb un par­tidàs de fut­bol. La res­saca emo­ci­o­nal s’ha allar­gat. Pel regal de la final en si, amb un Barça excel·lint en con­cen­tració, com­pe­ti­ti­vi­tat i, és clar, talent, capi­ta­lit­zat per les dues Pilo­tes d’Or. Però també per l’ale­gria, l’entu­si­asme i la devoció amb què ho viu l’afició. Amb molta presència feme­nina i joven­tut. Amb un ambi­ent sa i jovial. Sense ni una empenta. Ni en la gran festa al cen­tre de Bil­bao, ni en la mul­ti­tu­dinària rebuda de l’auto­car de l’equip.

Aquest Barça atrapa. S’ima­gi­nen què pas­sa­ria si els par­ti­das­sos i la pressió que gene­ren no fos­sin exclu­sius de la Cham­pi­ons? Si les blau­grana no es pas­se­ges­sin en les com­pe­ti­ci­ons esta­tals? Faria falta.