Aquesta és la set­mana de les fites increïbles, en femení i amb segell propi, ter­cera Cham­pi­ons con­se­cu­tiva del Barça. Al que és bo, ens hi anem acos­tu­mant ràpid, les imat­ges del dia i de la set­mana se super­po­sen a les de fa un temps. Tot és molt imme­diat, m’atre­vi­ria a dir que vivim massa en la imme­di­a­tesa fins i tot, i que s’ho acaba crus­pint tot.

I on vull anar?, us deveu pre­gun­tar. Doncs a la plaça de Sant Jaume. Diu­menge pas­sat, plena, plena de gent amb ganes de cri­dar fort noms com Aitana, Alèxia, Mapi, Patri i mol­tes més. I qui­nes imat­ges i records ens ha dei­xat, imat­ges i records que fa tres o qua­tre anys no exis­tien al nos­tra ima­gi­nari, no havia pas­sat mai abans que la plaça de Sant Jaume s’omplís per cele­brar èxits feme­nins, i era l’anhel de mol­tes dones que somi­a­ven que arribés un dia que això fos rea­li­tat, que fos nor­mal. Ens hem hagut d’espe­rar ben entrat el segle XXI, però com que es tracta de veure el got mig ple, podem dir que ja ho tenim aquí. Tal com deia a l’inici, que les imat­ges de l’avui no eclipsin el que ens ha cos­tat arri­bar fins aquí i acce­le­rin el camí que encara ens queda per a una igual­tat real.

Però hi ha qui s’esforça perquè la festa no pugui ser mai plena, els de sem­pre, els que encara no ente­nen que ells hi ha dies que no són els pro­ta­go­nis­tes, que no cal que sem­pre siguin ells els que esti­guin al cen­tre. Deia Maria-Mercè Marçal: “A l’atzar agra­eixo tres dons: haver nas­cut dona, de classe baixa i nació opri­mida. I el tèrbol atzur de ser tres vol­tes rebel.” Aitana escri­via a Ins­ta­gram fra­ses de les que fan pen­sar: “Hem de dir a les nenes que les seves veus són impor­tants”, Malla You­saf­zai; “El meu silenci no em va pro­te­gir. El teu silenci no et pro­te­girà”, Audre Lorde; “La forma més habi­tual de renun­ciar al poder és pen­sar que no el tenim”, Alice Walker; “Vaig neces­si­tar força temps per desen­vo­lu­par una veu, i ara que en tinc, no callaré”, Made­leine Albright.

L’estiu pas­sat vàrem veure i viure el cas Rubi­a­les, i ara ens ha tocat el cas Coll­boni, alcalde de Bar­ce­lona, poca cosa (si no heu vist el vídeo, bus­queu-lo). El Barça, amb Alèxia al cap­da­vant, fa l’ofrena d’una samar­reta al bat­lle, ell no ho dubta, se la fa seva “arren­cant-la” de les mans de la juga­dora, perquè és obvi que alguns encara cre­uen que els pro­ta­go­nis­tes només poden ser ells. I el que ve després també diu molt, ni una mirada cap a la juga­dora, sen­zi­lla­ment li dona l’esquena i la con­versa con­ti­nua entre homes. Núvols negres a l’horitzó, massa negres encara, però Alèxia no és fa petita, NO VOL CALLAR MÉS, amb dos ges­tos ho diu tot i la denúncia hi és implícita.

“La forma més habi­tual de renun­ciar al poder és pen­sar que no el tenim.”