Fa unes set­ma­nes, l’Uni Girona recor­dava a través del seu web que es com­plien quinze anys de l’ascens del club a la pri­mera divisió del bàsquet femení. Una com­me­mo­ració dis­creta, amb decla­ra­ci­ons de Pere Puig, direc­tor espor­tiu en aquell moment, i d’Anna Caula, l’entre­na­dora que va cul­mi­nar la gesta. Però no per la dis­creció la fita deixa de ser històrica. Va ser un dels moments cul­mi­nants de l’esport gironí, pel que s’havia acon­se­guit i pel que va venir després. Aquell 17 de maig del 2009, l’Uni va tocar el cel. I s’obria una etapa real­ment emo­ci­o­nant. Però dubto que ningú arribés a pre­dir que seria tan ful­gu­rant. Alguns hi devien somiar. I es va pen­car molt. Però, si es mira enrere, les expec­ta­ti­ves més opti­mis­tes d’aquell 2009 s’han superat amb escreix.

Feia pràcti­ca­ment un any que Akas­vayu havia des­a­pa­re­gut del pano­rama bas­quet­bolístic mas­culí, amb un final abrupte i polèmic, dei­xant la ciu­tat en estat de xoc i òrfena d’un refe­rent espor­tiu. Lla­vors el fut­bol era cosa d’un reducte de fidels, que també somi­a­ven amb tocar el cel algun dia. I com l’han tocat! I en aquest con­text apa­reix un club de bàsquet femení, que a nivell for­ma­tiu ja havia recol·lec­tat molts èxits però que volia fer un pas més. I un de ben gran. Pro­fes­si­o­na­lit­zar-se i com­pe­tir en la màxima cate­go­ria. La història de l’Uni a par­tir del 2009 és la d’una ràpida pro­gressió que l’ha por­tat a ser un refe­rent, no només esta­tal sinó també euro­peu. Com recorda Pere Puig, el pri­mer any en Lliga Feme­nina es va asso­lir una meritòria cin­quena posició. Al·luci­nant en aquell moment. Però és que mai més s’ha bai­xat d’aquesta posició. I no tan sols això. Amb una velo­ci­tat impen­sa­ble i un pres­su­post més que ajus­tat, el club en poc temps es va con­ver­tir en el prin­ci­pal rival del gran domi­na­dor de la com­pe­tició, el Per­fu­merías Ave­nida. I el 2015, en una ino­bli­da­ble diada de Sant Jordi, Noe Jor­dana i Anna Carbó aixe­ca­ven la copa de cam­pi­o­nes de lliga a Fon­ta­jau. L’èxtasi d’un club i d’una afició que ja s’havia con­so­li­dat. I a par­tir de lla­vors, més i més. Com­pe­tir a Europa, fit­xat­ges estel·lars i un ambi­ent de cine a Fon­ta­jau. I va venir una segona lliga, una copa, tres super­co­pes i nou lli­gues cata­la­nes. I men­tre el bàsquet mas­culí inten­tava refer-se de la pata­cada amb diver­ses ini­ci­a­ti­ves, l’Uni es con­ver­tia en el refe­rent del bàsquet gironí i del bàsquet català femení. Amb nits glo­ri­o­ses. I també amb decep­ci­ons. Però amb una filo­so­fia que ha engan­xat el públic. Sense esti­rar més el braç que la màniga però amb tota l’ambició del món, el llistó està molt alt d’ençà d’aquell 17 de maig del 2009. I, quinze anys després, el mateix club es troba en un altre moment clau, després d’un parell de tem­po­ra­des dece­be­do­res i amb can­vis molt impor­tants en la com­pe­tició que estan dotant-la de més com­pe­ti­ti­vi­tat i, per con­seqüència, de més exigència. És en aquest moment de tran­sició que l’Uni ha de deci­dir com afron­tar el futur. Quinze anys després, el bàsquet mas­culí gironí s’ha tor­nat a con­so­li­dar en l’elit, a través de Marc Gasol, i ja pensa a fer el pas a Europa. En aquest con­text, els dos clubs nego­cien si ja és el moment d’una fusió que tot­hom veu que, tard o d’hora, haurà d’aca­bar sent el camí. Els quinze anys al cap­da­munt del bàsquet femení segu­ra­ment han de tenir el seu pes en la decisió final. Es tracta de no mal­ba­ra­tar tant d’esforç, però tam­poc obli­dar el tra­jecte fet fins ara. Reno­var-se, però no morir. Gua­nyar múscul, però no per­dre iden­ti­tat. La d’aquell maig del 2009.