Inde­pen­dent­ment de si gua­nya o no –i ara gua­nya– s’ha d’adme­tre que el model d’empe­ra­dor de Flo­ren­tino Pérez ajunta el millor de dos mons: el múscul econòmic d’una soci­e­tat anònima i la capa­ci­tat de com­ple­men­tar-lo amb apor­ta­ci­ons pro­vi­nents d’adhe­si­o­nes inque­bran­ta­bles de les que pul·lulen per la llotja del Ber­nabéu. For­mal­ment, el Madrid no és una SA, però opera com si ho fos: amb els esta­tuts con­ve­ni­ent­ment modi­fi­cats per Pérez, a veure qui és prou ric i insen­sat per dis­cu­tir res a l’ésser supe­rior men­tre ell no deci­deixi ven­dre, és a dir, no pre­sen­tar-se a la ree­lecció. I pel que fa a les adhe­si­ons, la com­pa­ració dels últims dies és sag­nant: men­tre Díaz Ayuso amplia la dis­cre­ci­o­na­li­tat fis­cal fins al dúmping per apro­var una ja dita llei Mbappé –per ana­lo­gia amb aque­lla llei Beck­ham és fàcil saber que l’únic que pretén és que la nova estre­lla del Madrid i les que hagin de venir paguin menys– els veïns del Camp Nou estan tips de les molèsties de les obres i ben legítima­ment han acon­se­guit que les màqui­nes s’atu­rin a les 8 del ves­pre i els tre­ba­lla­dors se’n vagin a casa a les 10. Que, sal­tant al ter­reny de les con­di­ci­ons labo­rals, només fal­ta­ria...

Són naps i són cols, d’acord. Però men­tre el resul­tat és que a Madrid s’imposa la lli­ber­tat i la igual­tat que pro­clama Ayuso –que els rics paguin menys que la resta, al meu dic­ci­o­nari es diu dis­cri­mi­nació i no pas lli­ber­tat– aquí la con­seqüència serà que el Barça no tor­narà al Camp Nou a finals d’any, no podrà pres­su­pos­tar el que cal­cu­lava i la diferència entre l’eco­no­mia de l’un i l’altre es con­ti­nuarà eixam­plant.

Tot i els entre­bancs, dila­ci­ons i a vega­des blo­que­jos que causa, escu­llo –per millo­rar-lo– el nos­tre model. El del Madrid causa repulsió perquè sublima la supre­ma­cia de les elits i eli­mina el con­trol dels teòrics pro­pi­e­ta­ris, els asso­ci­ats. El de Madrid és cosí germà de l’ante­rior i posa en crisi un pilar democràtic: que els elec­tes facin de repre­sen­tants i actuïn en nom i defensa dels seus repre­sen­tats, els elec­tors. Això no ho fa Ayuso però s’ha d’adme­tre que a còpia de popu­lisme, men­ti­des i demagògia, ho dis­si­mula prou bé perquè no li passi fac­tura a les urnes.

El Madrid fa anys que fac­tura a l’engròs al Ber­nabéu. Va poder fer les obres en la tem­po­rada de pandèmia, men­tre ningú podia ven­dre res, i va gua­nyar temps. Sabem que els diners no fan la feli­ci­tat, tam­poc es tra­du­ei­xen mimètica­ment en títols, però són un punt de par­tida neces­sari. La capa­ci­tat de mobi­lit­zar l’ànim culer que té Laporta és enco­mi­a­ble però la rea­li­tat és que men­tre el Camp Nou no fac­turi, men­tre el deute sigui tan alt i men­tre no es pugui com­pe­tir en el mer­cat espor­tiu –el de fut­bol, i també el de bàsquet– gua­nyar pot­ser se li podrà exi­gir a Hansi Flick però per­dre no hau­ria de tenir les con­seqüències que hem vist en els últims temps. El punt just hau­ria de ser adme­tre d’una vegada que encara poden venir anys durs però que no han de ser obs­ta­cle perquè l’enllu­er­na­dora gene­ració del bat­xi­lle­rat vagi madu­rant i apun­tali un crei­xe­ment fut­bolístic que per­meti com­pe­tir cada cop més i millor pels títols. Però exi­gir gua­nyar és sal­tar uns quants gra­ons, no és rao­na­ble i no hi ha bases prou sòlides per sus­ten­tar-ho.

Fa gai­rebé dues dècades el Barça va sig­nar una aliança amb Uni­cef. Va ser un acord sense diners a canvi, però la potència de l’asso­ci­ació de les dues mar­ques era tan gran que cor­po­ra­ci­ons amb poca incli­nació cap al fut­bol podien veure com una opor­tu­ni­tat de pres­tigi iden­ti­fi­car-se amb Uni­cef mit­jançant el Barça. En temps con­vul­sos, d’ascens de la ultra­dreta, de guer­res incom­pren­si­bles ben a prop d’Europa i de fake news, tor­nar a tran­si­tar amb un soci impol·lut seria un motiu de dife­ren­ci­ació posi­tiva i qui sap si també de remun­tada econòmica.