Avui sí que m’hau­ran de dis­cul­par; per aquest arti­cle espe­cu­la­tiu i perquè els ris­cos estètics (estilístics i ètics) que els lec­tors paci­ents d’aques­tes rat­lles saben que un ser­vi­dor sol pren­dre, avui els pre­te­nen pre­sen­tar una manera de pen­sar que matisa, si més no, la per­cepció de la rea­li­tat que se’ns explica.

Fixem-nos en la història del cas Xavi: el 27 de gener, després d’una altra der­rota, s’anun­cia que plega a finals de tem­po­rada; el 24 d’abril, havent per­dut defi­ni­ti­va­ment la lliga i havent estat eli­mi­nats d’Europa, hi ha reu­ni­ons i cor­re­gu­des a casa del pre­si­dent Laporta, on es fa un sopar cone­gut com “el sopar del sushi”, i se li pror­roga el con­tracte; l’endemà, roda de premsa amb Laporta i el direc­tor espor­tiu, Deco, com una pinya; el 15 de maig, Xavi declara que la situ­ació econòmica és com­pli­cada i no es pot fit­xar per com­pe­tir com cal; el 17, els mit­jans diuen que Laporta s’ha enfa­dat i ha deci­dit de pres­cin­dir-ne; el 22, Deco i el coor­di­na­dor de l’àrea de fut­bol, Bojan Krkic, són des­co­berts en una esca­pada a Lon­dres per par­lar amb Hans Flick; el 24, es des­ti­tu­eix Xavi, i el dia 29, l’ale­many ja és el nou entre­na­dor del Barça per un preu (segons el peri­o­dista Flo­rian Plet­ten­berg, d’entre 9 i 11 mili­ons) que sem­bla infe­rior al que s’havia acor­dat amb el de Ter­rassa (més d’11).

I fixem-nos com la gestió del relat de tot això s’ha venut com a nefasta des del pri­mer dia; amb un pro­ta­go­nista, el senyor Laporta, pre­sen­tat com un maniàtic sense rumb, incapaç de man­te­nir al seu cos­tat qui li porti la contrària.

Par­lem-ne.

Per començar, recor­dem als redac­tors de notícies que la nar­ra­to­lo­gia, que és qui hi entén, ens diu que un relat no és sinó la suc­cessió dels esde­ve­ni­ments d’una història llis­tats com qui els trans­met ordena –no pas com pas­sen ni encara menys com els noti­fica el pro­ta­go­nista. Tal com es pre­sen­ten els fets, doncs, ja és sig­ni­fi­ca­tiu d’allò que Josep Gómez Mom­part, de la Uni­ver­si­tat de València, en un arti­cle publi­cat a L’Espill el 2008, en va dir “el peri­o­disme espe­cu­la­tiu”, aquell pel qual “la infor­mació és sim­ple­ment una pri­mera matèria dels nego­cis espe­cu­la­tius a l’engròs”. I al vol­tant de la con­trac­tació d’un entre­na­dor per a un equip com el Barça, con­vin­drem que n’hi ha molt, de negoci.

Si en comp­tes d’espe­cu­lar amb diners que mare­gen i cor­rom­pen, ho fem amb les parau­les, que, per enri­qui­do­res i bara­tes, són força més ren­di­bles, hau­rem de coin­ci­dir amb Maria Teresa Espi­nal, del Cen­tre de Lingüística Teòrica de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona, quan ens recor­dava, en un arti­cle d’Els Mar­ges del 1990, que “les espe­cu­la­ci­ons lingüísti­ques [...] no són uns supòsits total­ment abs­trac­tes, allu­nyats de la rea­li­tat i sense cap mena d’apli­cació pràctica, sinó uns postu­lats o unes hipòtesis for­mu­lats com a reflexió o expli­cació d’una rea­li­tat [...] deter­mi­nada”. I tenir pre­sent l’apor­tació de Javier San­tana Ramón, de la Uni­ver­si­tat Lliure de Berlín, a l’Anu­ari de la Soci­e­tat Cata­lana de Filo­so­fia, del 2017-2018, on pre­senta el movi­ment filosòfic ano­me­nat “rea­lisme espe­cu­la­tiu”, apa­re­gut el 2007, que posa en dubte el dogma de la filo­so­fia con­ti­nen­tal dels dar­rers 200 anys, des de Kant fins ara, segons el qual “només exis­teix la rea­li­tat quan hi ha algú que la per­cep”.

Ima­gi­nem-nos, ara, que tota la seqüència del cas Xavi no res­pongués sinó a una estratègia per rebai­xar l’espe­cu­lació que es dis­para quan es coneix l’interès –o la neces­si­tat– de fit­xar del Barça. I fixem-nos que tant els esde­ve­ni­ments d’aquesta història com el resul­tat final, més que l’esti­ra­bot d’un incons­ci­ent, ens podrien pre­sen­tar una gran jugada.