Les cons­truc­ci­ons (o recons­truc­ci­ons) d’equips de fut­bol són un mis­teri. Si cada casa és un món, a cada món hi ha el seu mètode o, si cal, el mètode con­trari si un no fun­ci­ona. I si cada casa és un món que té un mètode o el con­trari, el Barça és un uni­vers ina­bas­ta­ble. En gene­ral, però també, i sobre­tot, en aquesta faceta. Ara bé, conèixer la pròpia història sem­pre ajuda. Pot­ser no a encer­tar-la ple­na­ment, però sí a no equi­vo­car-se estre­pi­to­sa­ment. Sense raci­o­na­li­tat ni mètode, les parets segur que sur­ten tor­tes, per molts diners que s’hi inver­tei­xin (si és que n’hi ha). M’estic recre­ant massa en la metàfora arqui­tectònica i hau­ria d’abai­xar aquesta pilota men­tal al ter­reny de joc.

Hi va haver molts anys en què el Barça, per esde­ve­nir “tri­om­fant” (el lema elec­to­ral de Josep Lluís Núñez el 1978), es va dedi­car a un mètode que con­sis­tia a ajun­tar entre­na­dors i les figu­res de l’equip pre­fe­ri­ble­ment de la mateixa naci­o­na­li­tat. Se supo­sava que Bernd Schus­ter ren­di­ria més si l’entre­na­dor era Udo Lat­tek. Després, molt poc després, d’Ale­ma­nya a l’Argen­tina. Es va supo­sar que el Barça seria tri­om­fant si s’acom­pa­nyava Diego Mara­dona amb César Luis Menotti a la ban­queta. Va durar encara menys. El següent cop de volant va ser anar de l’Argen­tina a Angla­terra. Es va por­tar un entre­na­dor anglès, Terry Vena­bles, que es va acom­pa­nyar de Steve Arc­hi­bald (en lloc d’Hugo Sánchez). Va fun­ci­o­nar el pri­mer any i el Barça va gua­nyar bri­llant­ment la lliga 1984/85, però va nau­fra­gar peno­sa­ment l’any següent a Sevi­lla. En lloc d’aban­do­nar, es va inten­tar reforçar el mètode anglès i es van por­tar dos angle­sos més, Gary Lineker i Mark Hugues. Però no, no hi havia mètode. D’aquí al caos (d’on l’interi­natge de Luis Ara­gonés en va treure un mira­culós títol de copa en ple motí de l’Hes­pe­ria) i del caos a Johan Cruyff.

Punt i a part. El mètode Núñez d’ajun­tar entre­na­dors i juga­dors de la mateixa naci­o­na­li­tat podríem dir que havia fra­cas­sat, fins al punt que qui cor­ria perill era el pre­si­dent mateix. Calia una mesura des­es­pe­rada: aban­do­nar la seva idea i por­tar un símbol del Barça amb idees pròpies. Molt pròpies. Sim­pli­fi­cant-ho molt, es va pas­sar de com­prar noms a com­prar una idea de fut­bol. I va fun­ci­o­nar. I va ser amb una idea que va con­nec­tar amb la idea de l’última època en què el Barça va ser tri­om­fant amb una certa con­tinuïtat: el Barça de les Cinc Copes. Jo no en tinc record propi, però sí que en aquell equip hi havia una base de juga­dors de casa i figu­res estran­ge­res dife­ren­ci­als, amb Kubala al cap­da­vant. Amb Johan Cruyff a la ban­queta el Barça va tocar el cim de l’èxit però també va que­dar un lle­gat per fer evo­lu­ci­o­nar i tenir con­tinuïtat. La resta ja és història que conei­xem tots. Tant la con­fusió que va seguir la sor­tida forçada de Cruyff com el retro­ba­ment de la idea ja en una època nova del club. Frank Rijka­ard res­ta­bleix la idea i Pep Guar­di­ola posa els fona­ments i el mètode per ele­var l’edi­fici a cotes ini­ma­gi­na­bles. També per dei­xar el llistó molt alt. Després d’ell, i amb Messi de far, s’ha con­ti­nuat gua­nyant, tot i que només s’ha aixe­cat una Cham­pi­ons més després de la del 2011. I ara, sense Messi i amb una ruïna econòmica, la recons­trucció ha fet curt amb Xavi. I ara toca recons­truir amb la difi­cul­tat afe­gida d’un Real Madrid pletòric com a màquina de gua­nyar que s’ha reforçat amb el dife­ren­cial Mbappé.

Laporta ha fet aquesta set­mana la seva diagnosi que ens ha dut a Hansi Flick. Resu­mi­da­ment, la plan­ti­lla és prou bona i dona per a més (amb un parell d’altes, i algu­nes bai­xes que no cal anun­ciar per no aba­ra­tir), té una base magnífica de juga­dors de casa i si falta alguna cosa és potència física per com­pe­tir al mateix nivell que els grans d’Europa. O sigui, no és un cop de volant ni s’ha d’ender­ro­car res per cons­truir de zero. I Laporta diu que Flick entén i com­pra la idea genuïna del Barça. Els plànols merei­xen fer-hi con­fiança. Ho segui­rem i ho ampli­a­rem a mesura que es vagin posant maons.