El Barça i la selecció espanyola de futbol

Un cop finalitzades les competicions de clubs arriba el torn del futbol de seleccions. Ahir s’inicià l’Euro2024 i del 24 de juliol al 10 d’agost es disputarà el torneig olímpic, on Espanya participarà per primer cop en la categoria masculina i femenina. Bona part de la massa social culer es mostra indiferent o manifesta cert rebuig envers un equip que representa un Estat amb el qual no s’identifica. Tanmateix, més enllà de les connotacions polítiques, existeix un nexe futbolístic indiscutible entre el Barça i la selecció espanyola que es reflecteix no tan sols en la vinculació amb el club d’una part important dels jugadors seleccionats, sinó, sobretot, en la utilització d’un estil de joc que els ha dut a assolir els majors èxits esportius de la seva història.

Com a entrenador del Barça, Johan Cruyff introduí una nova manera d’entendre el futbol a finals dels anys vuitanta, prioritzant la tècnica per damunt del físic, situada als antípodes del joc directe, viril i agressiu practicat fins aleshores. Una filosofia més escaient per a uns futbolistes espanyols més hàbils, petits i lleugers, en general, que la resta d’europeus. Aquest futbol de toc requeria una alta velocitat d’execució i precisió en les passades i una gran coordinació entre els membres de l’equip. Per això, tot i l’èxit esportiu i l’espectacle ofert pel Dream Team, la majoria d’equips de primera divisió continuaven fidels a les formes de joc tradicionals menys arriscades que garantien un millor rendiment a curt termini i dificultaven l’alineació dels jugadors més destres.

Els seleccionadors, dependents dels resultats per mantenir-se en el càrrec i sense disposar de gaires hores d’entrenament, preferien deixar de banda un tipus de futbol completament diferent del desenvolupat als clubs. En canvi, a les categories inferiors, sense tanta pressió mediàtica, sí que s’implementà un model que potenciava el talent i les qualitats tècniques i que va obtenir uns grans resultats amb un protagonisme destacat dels jugadors relacionats amb el Barça. El 1992 l’equip olímpic es penjà la medalla d’or a Barcelona amb els blaugranes Guardiola i Ferrer i a Sydney 2000 s’aconseguí la plata amb un equip on hi havia Puyol, Xavi, Gabri i Toni Velamazán. Un any abans, el futbolista de Terrassa liderava el triomf en el mundial sub 20 de Nigèria. Al llarg del segle XXI s’han conquerit tres campionats d’Europa sub 21 i als darrers Jocs de Tòquio (2020) s’arribà a la final amb la presència de Pedri, Eric Garcia, Dani Olmo i Cucurella.

L’any 2008, Luis Aragonés va canviar la història de la selecció guanyant l’Eurocopa amb un conjunt format per jugadors dotats per conservar la possessió de la pilota amb arrels barcelonistes com Puyol, Xavi, Iniesta i Fàbregas i d’altres procedents d’equips com el Vila-real o la Real –Capdevila, Senna, Cazorla, Xabi Alonso– que ja apostaven per un futbol de toc. La posterior consecució del mundial (2010) i d’una altra Eurocopa (2012), amb la incorporació de Piqué, Busquets, Pedro i Jordi Alba, perllongà la seva hegemonia durant quatre anys. Una gesta que cap selecció ha pogut igualar fins al moment, tot coincidint amb l’etapa més gloriosa de la història barcelonista.

Pel que fa al futbol femení no hi ha cap dubte que els resultats de l’equip nacional han anat paral·lels al creixement i l’evolució del FC Barcelona. El salt competitiu de la secció femenina en l’àmbit internacional, alçant tres de les quatre darreres lligues de campions, ha fet possible el somni de conquerir el mundial amb la inclusió d’un gran nombre de jugadores culers a l’onze: Alèxia, Aitana, Jenni, Cata, Irene, Salma, Mariona, Laia i Ona. A més a més, han assolit brillantment la classificació per disputar els primers jocs olímpics guanyant la primera edició de la Nations League.

Des d’un punt de vista estrictament futbolístic, els èxits esportius de les seleccions espanyoles construïdes seguint l’estil de joc blaugrana i amb una aportació rellevant de jugadors amb passat o present culer, haurien d’incloure’s dins del patrimoni barcelonista i ser-ne motiu d’orgull i reivindicació. Sense els triomfs amb Espanya potser no hauríem vist mai Xavi i Iniesta al podi de la Pilota d’Or, una imatge de la qual cap altre club pot vantar-se. Sense negar el risc per a la salut dels futbolistes, cal reconèixer la importància d’aquests tornejos com una experiència competitiva que ajuda al seu creixement i, alhora, com un aparador mundial que incrementa tant el prestigi del jugador com el del club i, per tant, el seu valor de mercat i el de la marca Barça. Així doncs, afrontem aquest llarg estiu ple de campionats internacionals com una oportunitat per refermar la creença en l’estil de joc barcelonista, gaudir amb el gran nombre de jugadors i jugadores que el representen davant la mirada del planeta futbol i observar l’evolució dels joves valors en el seu camí fins a consolidar-se en l’elit.