Un cop fina­lit­za­des les com­pe­ti­ci­ons de clubs arriba el torn del fut­bol de selec­ci­ons. Ahir s’inicià l’Euro2024 i del 24 de juliol al 10 d’agost es dis­pu­tarà el tor­neig olímpic, on Espa­nya par­ti­ci­parà per pri­mer cop en la cate­go­ria mas­cu­lina i feme­nina. Bona part de la massa social culer es mos­tra indi­fe­rent o mani­festa cert rebuig envers un equip que repre­senta un Estat amb el qual no s’iden­ti­fica. Tan­ma­teix, més enllà de les con­no­ta­ci­ons polítiques, exis­teix un nexe fut­bolístic indis­cu­ti­ble entre el Barça i la selecció espa­nyola que es reflec­teix no tan sols en la vin­cu­lació amb el club d’una part impor­tant dels juga­dors selec­ci­o­nats, sinó, sobre­tot, en la uti­lit­zació d’un estil de joc que els ha dut a asso­lir els majors èxits espor­tius de la seva història.

Com a entre­na­dor del Barça, Johan Cruyff introduí una nova manera d’enten­dre el fut­bol a finals dels anys vui­tanta, pri­o­rit­zant la tècnica per damunt del físic, situ­ada als antípodes del joc directe, viril i agres­siu prac­ti­cat fins ales­ho­res. Una filo­so­fia més esca­ient per a uns fut­bo­lis­tes espa­nyols més hàbils, petits i lleu­gers, en gene­ral, que la resta d’euro­peus. Aquest fut­bol de toc reque­ria una alta velo­ci­tat d’exe­cució i pre­cisió en les pas­sa­des i una gran coor­di­nació entre els mem­bres de l’equip. Per això, tot i l’èxit espor­tiu i l’espec­ta­cle ofert pel Dream Team, la majo­ria d’equips de pri­mera divisió con­ti­nu­a­ven fidels a les for­mes de joc tra­di­ci­o­nals menys arris­ca­des que garan­tien un millor ren­di­ment a curt ter­mini i difi­cul­ta­ven l’ali­ne­ació dels juga­dors més des­tres.

Els selec­ci­o­na­dors, depen­dents dels resul­tats per man­te­nir-se en el càrrec i sense dis­po­sar de gai­res hores d’entre­na­ment, pre­fe­rien dei­xar de banda un tipus de fut­bol com­ple­ta­ment dife­rent del desen­vo­lu­pat als clubs. En canvi, a les cate­go­ries infe­ri­ors, sense tanta pressió mediàtica, sí que s’imple­mentà un model que poten­ci­ava el talent i les qua­li­tats tècni­ques i que va obte­nir uns grans resul­tats amb un pro­ta­go­nisme des­ta­cat dels juga­dors rela­ci­o­nats amb el Barça. El 1992 l’equip olímpic es penjà la meda­lla d’or a Bar­ce­lona amb els blau­gra­nes Guar­di­ola i Fer­rer i a Syd­ney 2000 s’acon­seguí la plata amb un equip on hi havia Puyol, Xavi, Gabri i Toni Vela­mazán. Un any abans, el fut­bo­lista de Ter­rassa lide­rava el tri­omf en el mun­dial sub 20 de Nigèria. Al llarg del segle XXI s’han con­que­rit tres cam­pi­o­nats d’Europa sub 21 i als dar­rers Jocs de Tòquio (2020) s’arribà a la final amb la presència de Pedri, Eric Gar­cia, Dani Olmo i Cucu­re­lla.

L’any 2008, Luis Ara­gonés va can­viar la història de la selecció gua­nyant l’Euro­copa amb un con­junt for­mat per juga­dors dotats per con­ser­var la pos­sessió de la pilota amb arrels bar­ce­lo­nis­tes com Puyol, Xavi, Ini­esta i Fàbre­gas i d’altres pro­ce­dents d’equips com el Vila-real o la Real –Cap­de­vila, Senna, Cazorla, Xabi Alonso– que ja apos­ta­ven per un fut­bol de toc. La poste­rior con­se­cució del mun­dial (2010) i d’una altra Euro­copa (2012), amb la incor­po­ració de Piqué, Bus­quets, Pedro i Jordi Alba, per­llongà la seva hege­mo­nia durant qua­tre anys. Una gesta que cap selecció ha pogut igua­lar fins al moment, tot coin­ci­dint amb l’etapa més glo­ri­osa de la història bar­ce­lo­nista.

Pel que fa al fut­bol femení no hi ha cap dubte que els resul­tats de l’equip naci­o­nal han anat paral·lels al crei­xe­ment i l’evo­lució del FC Bar­ce­lona. El salt com­pe­ti­tiu de la secció feme­nina en l’àmbit inter­na­ci­o­nal, alçant tres de les qua­tre dar­re­res lli­gues de cam­pi­ons, ha fet pos­si­ble el somni de con­que­rir el mun­dial amb la inclusió d’un gran nom­bre de juga­do­res culers a l’onze: Alèxia, Aitana, Jenni, Cata, Irene, Salma, Mari­ona, Laia i Ona. A més a més, han asso­lit bri­llant­ment la clas­si­fi­cació per dis­pu­tar els pri­mers jocs olímpics gua­nyant la pri­mera edició de la Nati­ons Lea­gue.

Des d’un punt de vista estric­ta­ment fut­bolístic, els èxits espor­tius de les selec­ci­ons espa­nyo­les cons­truïdes seguint l’estil de joc blau­grana i amb una apor­tació relle­vant de juga­dors amb pas­sat o pre­sent culer, hau­rien d’incloure’s dins del patri­moni bar­ce­lo­nista i ser-ne motiu d’orgull i rei­vin­di­cació. Sense els tri­omfs amb Espa­nya pot­ser no hauríem vist mai Xavi i Ini­esta al podi de la Pilota d’Or, una imatge de la qual cap altre club pot van­tar-se. Sense negar el risc per a la salut dels fut­bo­lis­tes, cal reconèixer la importància d’aquests tor­ne­jos com una experiència com­pe­ti­tiva que ajuda al seu crei­xe­ment i, alhora, com un apa­ra­dor mun­dial que incre­menta tant el pres­tigi del juga­dor com el del club i, per tant, el seu valor de mer­cat i el de la marca Barça. Així doncs, afron­tem aquest llarg estiu ple de cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals com una opor­tu­ni­tat per refer­mar la creença en l’estil de joc bar­ce­lo­nista, gau­dir amb el gran nom­bre de juga­dors i juga­do­res que el repre­sen­ten davant la mirada del pla­neta fut­bol i obser­var l’evo­lució dels joves valors en el seu camí fins a con­so­li­dar-se en l’elit.