Moros i negres
Mal moment aquests dies a Europa per ser extremista, ultradretà, feixista, xenòfob o nostàlgic del franquisme o el nazisme. Pobra gent si són dels que els agrada el futbol, l’esport en general i ploren d’emoció amb els seus himnes. Han de conviure, els agradi o no, amb una realitat incontestable. Molts dels seus grans herois nacionals els voldrien en realitat ben lluny de casa seva si no fos perquè amb una pilota als peus tenen unes habilitats que molts altres immigrants africans o de famílies musulmanes –que són els que més temen– malauradament no han assolit.
La selecció espanyola s’ha convertit, en aquest sentit, en un cas paradigmàtic. Els votants de Vox, molts del PP i, ja no diguem, els ximples de S’ha Acabat la Festa, han de fer un esforç intel·lectual sense precedents per acceptar que la seva roja estigui en mans de Lamine Yamal i Nico Williams, un d’origen marroquí i l’altre fill de pares de Ghana, països que els provoquen basques quan saben quines religions hi professen i quines races hi són majoritàries. Per acabar-ho d’adobar resulta que un és català i l’altre, del País Basc. Per molts gols que marquin seran espanyols de segona comparats, per exemple, amb Carlos Alcaraz, murcià de tota la vida, del Real Madrid i aficionat als toros.
L’equip espanyol no és cap excepció. Les grans estrelles, per exemple, del futbol francès són totes de primera, segona o tercera generació d’immigrants amb pocs recursos que van arribar al país a la recerca d’oportunitats. Són els favorits per aixecar l’Eurocopa, igual que Marine Le Pen ho és per ser la propera presidenta de la República. Dembélé, Mbappé i Thuram ja han alçat la veu contra l’extrema dreta. Cal aturar-la. Ells no patiran cap infortuni mai mani qui mani al seu país, però les seves famílies i molts parents són d’origen africà i criats als afores de París, on molts negres i musulmans són vistos com un perill imminent precisament pels votants de Le Pen. El missatge dels jugadors és clar, que els joves vagin a votar en massa.
Tots els països on s’està imposant la idea que s’ha de frenar la immigració, la globalització i que caldria un tancament de fronteres gradual perquè tots tornem a ser, desenganyem-nos, blanquets i de bona família s’aferren aquests dies –i quan vinguin els Jocs Olímpics, encara més– a aquest nou opi del poble i fan un exercici d’hipocresia sublim per celebrar els gols dels seus equips. Els votants d’Alternativa per Alemanya entenc que salten i criden de joia com tots els altres quan Musiala, fill de pare nigerià, fa de les seves o Antonio Rüdiger, musulmà practicant, és el que corre més de tots per defensar l’escut del seu país. Però en el fons dels seus cors preferirien no haver-ho de fer.
Els britànics, que van votar el Brexit per frenar la immigració que els venia d’Europa, tenen en el seu equip anglès jugadors de tots colors. La Itàlia de Meloni té un davanter musulmà, Stephan El Shaarawy. Els Països Baixos i Bèlgica són equips també farcits de jugadors d’orígens i races d’arreu del món, sobretot d’antigues colònies, i no hi ha manifestacions als carrers dels votants ultres demanant la seva exclusió d’aquests equips nacionals.
En aquest context prou conegut el que falta és que aquests mateixos futbolistes es plantin davant la intolerància dels que pretenen tancar les portes d’Europa per terra, mar i aire als que són com ells, com va fer el pare de Lamine Yamal enfrontant-se a uns militants de Vox a Mataró.
El poder de la fama, com diria l’oncle de Spiderman, comporta també una gran responsabilitat. Ho va entendre Muhammad Ali als Estats Units quan va posar el país al davant del seu mirall. No ho va fer, en canvi, Michael Jordan, que va preferir passar de puntetes per la lluita pels drets civils. “Les meves samarretes les compren els negres però també els blancs”, es va justificar.
A Catalunya no tenim seleccions però tampoc estem lliures de la temptació excloent. Si un marroquí musulmà ric juga al Barça l’acceptem com un dels nostres, però si ho fa en un equip de qualsevol esport de Ripoll, per citar un poble a la babalà, molts del poble el miraran amb desdeny.
