Menys Raphinha i més Rexach

Rap­hinha s’ha plan­te­jat la reti­rada per la pressió mediàtica rebuda per la seva feina; dit d’una altra manera, per la crítica cons­tant i sos­tin­guda que l’ha dut a una angoixa per­so­nal difícil de ges­ti­o­nar. La mega­lo­ma­nia clàssica del fut­bo­lista que pateix en clau de salut men­tal com a con­seqüència de la ficció deli­rant sobre la qual valora els seus pro­pis actes: el pro­blema de viure en una men­tida i ser-ne esclau.

D’una banda, hi ha les mega­lo­ma­nies voluntàries en què el fut­bo­lista mos­tra amb gust la mida del seu ego, un Cris­ti­ano Ronaldo i un Zla­tan Ibra­hi­mo­vic, i, per tant, viu amb plaer aquest cami­nar com si fos impres­cin­di­ble per a l’esde­ve­ni­dor de la huma­ni­tat. D’altra banda, hi ha les mega­lo­ma­nies peri­llo­ses, les induïdes, les no voluntàries, les cre­a­des arti­fi­ci­al­ment per l’entorn vir­tual del fut­bo­lista, que el trans­forma en un ésser angoi­xat perquè es creu fona­men­tal davant de no sabem qui: el Rap­hinha que es plan­teja la reti­rada perquè mal­viu en la ficció de les crítiques glo­bals, i aquí no val l’argu­ment del seu sou com a via per aguan­tar-ho tot, sinó el de la creença deli­rant de la seva pro­jecció per­so­nal en el con­text mun­dial.

Per tant, s’ha d’enten­dre la inca­pa­ci­tat congènita d’aquests espor­tis­tes de ges­ti­o­nar el fet de viure en la pressió psi­cològica de qui inventa una car­rera per­so­nal con­tra la història, de ser mal­trac­tats amb la idea que fan una feina cab­dal, de ser ali­men­tats pel con­cepte nociu que la feli­ci­tat dels espec­ta­dors depèn d’ells, de tenir lle­pons sense ofici ni bene­fici que els ali­men­ten l’ego a manera de ser­vi­tud. Així doncs, arri­bats a aquest punt, si el juga­dor en qüestió és incapaç de veure’s enmig d’un circ i es com­porta com si tingués la res­pon­sa­bi­li­tat d’un oncòleg infan­til, d’un psi­quia­tre trac­tant una víctima d’abu­sos sexu­als o d’un pilot d’avió en un vol d’agu­des tur­bulències, evi­dent­ment les seves xim­ple­ries diàries aca­ben esde­ve­nint dra­mes insu­pe­ra­bles, i ell esdevé un reclús dels deli­ris de gran­desa induïts pel seu entorn.

Per això seria bo que algú els expliqués que la seva res­pon­sa­bi­li­tat és rela­tiva, que ara mateix són actors mer­ce­na­ris d’una gran indústria de l’entre­te­ni­ment, que la feli­ci­tat indi­vi­dual de la població no hau­ria de tenir cap relació amb la seva tra­jectòria per­so­nal, que els dis­gus­tos pro­vo­cats pels par­tits de diu­menge es reso­len dilluns amb la tor­nada a la feina, on solem per­mu­tar dis­gus­tos, i que, con­següent­ment, quan explota el seu ego en la cele­bració dels gols, quan s’empre­nyen durant un canvi perquè “jo, jo, jo”, quan par­len de si matei­xos amb la histèria de pen­sar que el públic real­ment porta a debat seriós la seva tra­jectòria fut­bolística, just en aquest punt, pro­vo­quen una distància emo­ci­o­nal que esdevé ridícula quan apa­reix el Rap­hinha de torn par­lant de la reti­rada pels comen­ta­ris dels afi­ci­o­nats: no és un mer tema de salut men­tal com a tal, sinó de l’accep­tació del juga­dor de viure a Matrix i el que suposa a llarg ter­mini per a la seva salut men­tal.

En defi­ni­tiva, els ani­ria bé alguna sessió amb un afi­ci­o­nat anònim amb pro­ble­mes de dicció, sou mitjà, rutina esta­blerta, votant des­en­ci­sat amb els par­tits tra­di­ci­o­nals, amb una vida sense pena ni glòria, i que els expliqués que està molt bé gua­nyar diu­menge con­tra el Getafe, però que al final la pre­o­cu­pació pro­funda és veure els pares fer-se grans, el futur dels fills, els amics sense feina i la humil vocació de dei­xar pòsit en aquest món perquè els de demà hi puguin viure una mica millor. Menys Rap­hinha i més Rexach.