Amb la primera jornada de la fase de grups de l’Eurocopa gairebé completada, fins ara, després de les posades en escena dels equips, n’hi ha una que m’ha impressionat: la d’Anglaterra. I no pas per bé. No soc l’únic; està fent parlar molt l’actuació del grup que dirigeix Gareth Southgate. I és que el partit que van protagonitzar els three lions contra Sèrbia va ser molt decebedor. Els anglesos van guanyar (1-0), sí, però la versió que van oferir està molt lluny del que s’espera d’un conjunt que té en la plantilla, entre d’altres, el millor jugador de LaLiga (Jude Bellingham), el millor de la Premier (Phil Foden) i el màxim golejador de la Bundesliga (Harry Kane). Només el del Real Madrid, que va fer el gol, va estar a l’alçada; la resta, que són jugadorassos, entre els quals hi ha Bukayo Saka, Declan Rice, Trent Alexander-Arnold, Cole Palmer (que no va jugar), van passar de puntetes. I quan la majoria de futbolistes d’un equip no rutllen és perquè el col·lectiu no funciona, i aquí és on l’entrenador té responsabilitat. Southgate, doncs, és al focus, amb la pressió de tenir entre mans una de les millors generacions angleses i una oportunitat colossal per transcendir. Molt criticat, tampoc no és el meu entrenador preferit, però no seré jo qui carregui contra algú que en tres participacions en grans cites ha aconseguit ser semifinalista (mundial del 2018), finalista (eurocopa del 2020) i quartfinalista (mundial del 2022). És un tècnic pragmàtic, dels que juguen amb el resultat, i la realitat és que no li ha anat malament. Crec que compta amb peces per fer jugar el seu equip molt millor, i m’agradaria veure-ho, perquè la sensació de malbaratament de talent és frustrant. Però també crec que amb el seu mètode, precisament pel potencial dels futbolistes que entrena, que poden ser diferencials en qualsevol moment, pot tornar a arribar lluny. No li veuria futur en una lliga, però sí en un torneig d’aquestes característiques. Ja ho veurem.