La fusió fa xof-xof

La fusió entre l’Uni i el Bàsquet Girona feia dies que anava fent xup-xup però, final­ment, ha aca­bat fent xof-xof. Quan tot sem­blava més que encar­ri­lat, ara fa just una set­mana els dos clubs eme­tien un comu­ni­cat a través de les xar­xes soci­als en què deses­ti­ma­ven l’ope­ració per aquesta tem­po­rada per qüestió de “timings” i s’ins­ta­ven a bus­car una entesa més enda­vant. És evi­dent que aquells ser­rells que pre­o­cu­pa­ven espe­ci­al­ment l’Uni no s’han tan­cat com s’espe­ra­ven i, mal­grat les opor­tu­ni­tats que podia gene­rar la unió d’esforços, l’enti­tat ha pre­fe­rit no ven­dre’s l’ànima a qual­se­vol preu i de manera pre­ci­pi­tada. El pas­sat 8 de juny, el pre­si­dent de l’Uni, Caye­tano Pérez, feia una piu­lada que, a pilota pas­sada, era prou eloqüent: “Som-hi, Uni!” I hi adjun­tava l’himne ofi­cial del club, inter­pre­tat per Pare­llop. Pocs dies després, es feia públic el comu­ni­cat. La piu­lada, doncs, ni era casu­a­li­tat ni era gratuïta.

És cert que en aquesta fusió qui corre més ris­cos és el club femení. Per molt que hagi con­so­li­dat una bri­llant tra­jectòria, per molt que tin­gui més anti­gui­tat com a enti­tat, més títols a les vitri­nes i un reco­nei­xe­ment euro­peu com equip de nivell top, pel sol fet de trac­tar-se d’esport de dones ja sor­tia en aquest negoci amb una posició d’infe­ri­o­ri­tat. ACB i Marc Gasol tenen molt de pes i decan­ten la balança. I si real­ment el motiu de la no fusió ha estat la volun­tat dels de Caye­tano Pérez de no per­dre pes ni enti­tat, ben­vin­gut sigui aquest ajor­na­ment. Mal­grat que això generi con­tra­temps a curt ter­mini. Mal­grat que man­te­nir el nivell de com­pe­ti­ti­vi­tat a la Lliga Feme­nina i a Europa sigui dur. Si és per garan­tir que la història del club no es dilu­eixi com si fos de sucre, si és per acon­se­guir un cert poder de decisió dins el nou con­glo­me­rat, ben­vin­gut sigui aquest no momen­tani. Perquè no es pot córrer el risc que un mal acord con­du­eixi, pot­ser no a curt ter­mini però hi ha mol­tes pos­si­bi­li­tats que sí a mitjà, que l’enti­tat només acabi sent el record d’una colla de sen­ti­men­tals. I la vida és evo­lu­ci­o­nar, sense cap dubte. Però les pres­ses no han estat mai bones con­se­lle­res.

A par­tir d’aquí, ja s’ha donat el tret de sor­tida a la nova etapa de l’Uni. Amb l’anunci d’un parell de fit­xat­ges i la con­so­li­dació de Roberto Íñiguez capi­ta­ne­jant el pro­jecte. Sem­pre els plats forts se solen dei­xar per al final i, per tant, encara cal des­co­brir quina serà la columna ver­te­bral d’aquest nou equip, que es renova pràcti­ca­ment de dalt a baix i que ento­marà el repte de com­pe­tir en una lliga que cada vegada té més caps de car­tell. L’equip està més que per­fi­lat. Ara sim­ple­ment toca jugar amb els tem­pos i anar dosi­fi­cant les nove­tats, fins arri­bar a la traca final. Serà, sense cap mena de dubte, una tem­po­rada de molta exigència i en què les giro­ni­nes hau­ran d’apu­jar el llistó, com a mínim de sen­sa­ci­ons i d’esta­bi­li­tat en el joc, que és el que més s’ha tro­bat a fal­tar els dar­rers dos anys. Una certa con­tinuïtat que no s’estron­qui cada dos per tres per alts i bai­xos, sobre­vin­guts o no. Aquesta hau­ria de ser la pri­o­ri­tat màxima, perquè sense aquesta base és impos­si­ble que pugui venir res posi­tiu al dar­rere. Ningú dubta que el club està tre­ba­llant en aquesta línia, però la pressió és un punt encara més ele­vada, tenint en compte el balanç de les dues dar­re­res tem­po­ra­des. I, pel camí, segu­ra­ment la fusió dei­xarà de fer xof-xof, i en algun moment tor­narà a fer xup-xup. Segu­ra­ment de manera molt més repo­sada i amb l’experiència i la pers­pec­tiva del que ja s’ha par­lat i avançat fins ara. I a veure com acaba.