Exemples de superació

Per­so­nes amb pèrdua o deficiència d’extre­mi­tats, paràlisi cere­bral o lesi­ons cere­brals adqui­ri­des, entre d’altres, també tenen cabuda en el món de l’esport. Un sec­tor sem­pre obert a crear dife­rents tipus de moda­li­tats que per­me­ten a tots aquells espor­tis­tes que tenen alguna dis­ca­pa­ci­tat física con­ti­nuar prac­ti­cant l’esport que més els agrada o motiva. Entre aquests, es troba el ten­nis adap­tat de peu, pen­sat per a tots aquells que tenen alguna afec­tació en el cos, però poden jugar sense l’ús de la cadira de rodes.

Arreu del món hi ha més de 400 juga­dors cen­sats que el prac­ti­quen, i que llui­ten per tren­car les bar­re­res a les quals s’enfron­ten quan volen com­pe­tir al més alt nivell. Bus­quen el reco­nei­xe­ment de la fede­ració inter­na­ci­o­nal (ITF) per, així, con­ver­tir-se en un esport paralímpic a tots els efec­tes. Per acon­se­guir-ho, falta més visi­bi­li­tat i un cir­cuit regu­lat. Hi ha països com els EUA, Gran Bre­ta­nya, Xile i Argen­tina on el para-stan­ding ten­nis està més arre­lat, però encara queda molt camí per recórrer. A casa nos­tra, en aquest sen­tit, s’estan posant els pri­mers fona­ments, amb un tor­neig orga­nit­zat per la Fede­ració Cata­lana de Ten­nis i que compta amb Ivan Cor­retja com a ambai­xa­dor, pre­si­dent també de l’asso­ci­ació inter­na­ci­o­nal. Una lluita perquè aquests ten­nis­tes –fins i tot n’hi ha que juguen sense braços– siguin reco­ne­guts com es merei­xen. Una lliçó de vida és el que donen sem­pre que sal­ten a la pista.