“Jo no soc racista, però...” Quan escolto una expressió amb aquesta estruc­tura, em poso a l’aguait. Aquesta fórmula sol anar acom­pa­nyada d’una reflexió que sem­bla innòcua, fins i tot sen­si­ble, però que sol ama­gar un biaix racial implícit. Un biaix implícit és una acti­tud nega­tiva que afecta la manera com trac­tem i pen­sem en les per­so­nes d’un cert grup, però de la qual no som cons­ci­ents. Molts pre­ju­di­cis, com per exem­ple l’asso­ci­ació de la pro­fessió de mai­na­der amb el gènere femení, solen tenir l’ori­gen en biai­xos implícits. Tot i que és temp­ta­dor creure que nosal­tres som l’excepció i que som inclu­sius fins i tot en el sub­cons­ci­ent, és més savi assu­mir que tots tenim algun biaix maqui­nant sota els nos­tres pen­sa­ments. Així, podem estar atents i no con­ver­tir-nos en còmpli­ces de dei­xar el biaix intacte.

El debat al vol­tant dels casos de racisme con­tra Vinícius Júnior són una mos­tra dels biai­xos raci­als implícits que seguei­xen ope­ra­tius en mol­tes per­so­nes a Cata­lu­nya i Espa­nya. Reco­nec que jo també he neces­si­tat uns mesos de reflexió per resis­tir l’estímul de con­dem­nar breu­ment els insults racis­tes envers Vinícius, per tot seguit con­cen­trar-me en les pro­vo­ca­ci­ons i les fal­tes de res­pecte de Vinícius cap a afi­ci­o­nats i altres fut­bo­lis­tes, sobre­tot d’equips modes­tos. De fet, un bon indi­ca­dor d’un biaix implícit és sen­tir inco­mo­di­tat de con­dem­nar, sense reser­ves, un acte de dis­cri­mi­nació o de violència cap a una per­sona d’un grup històrica­ment opri­mit, sovint seguit de l’impuls de des­viar l’atenció a les pos­si­bles limi­ta­ci­ons de la víctima que poden haver pro­vo­cat l’agressió. Molts arti­cles d’opinió sobre el cas Vinícius seguei­xen aquesta estruc­tura.

Pren­dre consciència dels nos­tres biai­xos implícits no implica que no puguem refle­xi­o­nar de forma crítica i amb mati­sos sobre l’actu­a­li­tat, inclo­ent els casos de dis­cri­mi­nació racista com el de Vinícius. A mi no m’agrada veure Vinícius fent ges­tos o som­riu­res a les gra­des, o fent escarni de com­panys de pro­fessió que mai gau­di­ran dels pri­vi­le­gis que Vinícius ara ja té asse­gu­rats. També em gri­nyola que el Real Madrid, un equip que té una història i una afició amb una relació més que dub­tosa amb el racisme, ara s’eri­geixi com a ban­dera d’aquesta lluita, tot uti­lit­zant els insults envers Vinícius com una mos­tra més de la supo­sada dis­cri­mi­nació que rep el seu club.

Ara bé, el pro­blema és quan uti­lit­zem aquests fets per jus­ti­fi­car o menys­te­nir els insults a Vinícius. Exi­gir la per­fecció moral a les vícti­mes és una estratègia que té una llarga història. Aquesta estratègia con­sis­teix a inver­tir la direcció de la culpa, posant l’èmfasi en què hau­ria pogut fer millor la víctima, i no a con­dem­nar l’agres­sor. Malau­ra­da­ment, mol­tes per­so­nes que patei­xen for­mes d’opressió o dis­cri­mi­nació encara han de llui­tar, no només per garan­tir el res­pecte dels seus drets, sinó també con­tra aquesta doble moral. El fet és que Vinícius s’ha con­ver­tit en un símbol de la lluita con­tra el racisme. Si aquesta afir­mació t’inco­moda, com em va pas­sar a mi en un pri­mer moment, és moment d’atu­rar-se, i refle­xi­o­nar.