Itàlia, una caricatura

Lamine Yamal, amb una òptica blau­grana, és del millor que s’ha vist en l’Euro­copa fins ara. Itàlia, des d’una pers­pec­tiva glo­bal, és del pit­jo­ret. L’encara vigent cam­pi­ona ha estat una cari­ca­tura. Ni cate­nac­cio ni històries. Con­tra Espa­nya, res de res. Amb Suïssa, un esper­pent i cap a casa. Ale­ma­nya m’ha sem­blat la selecció més con­sis­tent i Espa­nya la que ha fet un fut­bol més vistós, amb Yamal i Nico Willi­ams d’extrems d’abans i Rodri, que ja m’esta­ria bé al Barça fent de Bus­quets –amb menys vir­tu­o­sisme que l’ini­gua­la­ble mig cen­tre de Badia, això sí–i Fabián gover­nant el mig del camp. Si jugues amb tres davan­ters, algú ha d’aguan­tar el mig del camp perquè als defen­ses no els arribi massa feina de cop. Ja es veurà si el sis­tema de joc és igual de vàlid con­tra rivals de major enti­tat. De fet, els quarts de diven­dres con­tra l’amfi­tri­ona, Ale­ma­nya, són un xoc de trens. Els teu­tons són el para­digma de la fia­bi­li­tat, amb la vete­ra­nia i ofici de Gündo­gan, Kross, Rudi­ger, etc., i la fan­ta­sia de joves com Musi­ala, que s’està con­sa­grant. Pel que s’ha vist fins ara, de fet, el par­tit podria ser per­fec­ta­ment una final de l’Euro­copa. Tor­nant a l’òptica estri­ca­ment blau­grana, els dos homes que sem­bla que Xavi tenia enfi­lats per fit­xar si no l’hagues­sin fet fora, el mig­cam­pista eslo­vac Lobotka i el georgià Kva­ratsk­he­lia, han demos­trat que són molt bons juga­dors. Una altra cosa és si després hagues­sin tri­om­fat o hagues­sin engrei­xat el capítol de toies. Això, però, ja que­darà en el ter­reny de l’espe­cu­lació.