“Estem en el millor club del món i hi ha competència dins la plantilla. Les noves generacions volen triomfar massa ràpid, però s’ha de tenir paciència en un club tan gran com el Barça. Jo vaig estar tres anys amb el número 26 a l’esquena.” Aquestes paraules de l’exentrenador blaugrana Xavi Hernández en una roda de premsa el febrer de l’any passat, reflecteixen perfectament el que s’està produint en el món del futbol en els darrers anys i, particularment, al Barça. Les joves promeses de la Masia, un cop treuen el cap, ja esperen ser titulars indiscutibles al primer equip, malgrat no tenir encara ni edat per conduir. Casos com el de Lamine Yamal són del tot excepcionals i només a l’abast dels escollits. Ara bé, creen un precedent, i d’altres volen seguir el mateix camí. Si no els asseguren minuts al màxim nivell, decideixen marxar a un altre club, abans que continuar cremant etapes de formació.

L’últim a abandonar la disciplina blaugrana ha estat Marc Guiu. El davanter va jugar el seu primer partit oficial amb 17 anys i 291 dies. Si debutes amb aquesta edat és que el club et té en compte i segueix els teus passos, però no pots pretendre tenir fitxa del primer equip i garanties per jugar. I més, en una posició tan complicada al Barça com és la de nou, normalment ocupada per grans cracs mundials. Amb 18 anys, Guiu ha decidit marxar al Chelsea sense haver pogut explotar aquí tot el seu potencial.