Mercat i Tour

La sisena etapa del Tour, avui fa quinze anys, és de les que més recordo mal­grat no haver-la vist. El 9 de juliol del 2009, la cursa ciclista més impor­tant del món –tal com la defi­nia la por­tada d’aquest diari, en el seu número 2.424 (32 pàgines en blanc i negre menys la pri­mera i l’última, i una de les 10 que duia de publi­ci­tat)– sor­tia de Girona i s’aca­bava a Bar­ce­lona. Pas­sava per sota del balcó del pis on vivia, al car­rer Mig­dia. El ter­cer pel qual havia pas­sat en aque­lla artèria, lla­vors encara de doble sen­tit i on m’hi que­dava un any, fins a la fi del con­tracte de llo­guer que, cer­ta­ment, era una ganga.

Era dijous, el dia més frenètic al mer­cat majo­rista de fruita i ver­dura dels afo­res. Hi entrava a les 11, just quan arren­cava la cara­vana del Tour. Hi anava en bici, tot l’any i sense altra alter­na­tiva que cami­nar parai­gua en mà, si plo­via. I recordo la data perquè era el meu últim dia en una ins­tal·lació on vaig recórrer quilòmetres i quilòmetres empe­nyent una car­re­ti­lla més alta que jo, que els cànons acon­se­lla­ven aguan­tar amb una mà a dalt de tot i fer la força amb l’altra. L’Uni Girona feia un mes i mig que havia pujat, i ser-ne dele­gat ja no per­me­tia fer coin­ci­dir tres fei­nes a temps par­cial com els dos anys a l’LF2.

Fa quinze anys, nego­cis que ara han de mar­xar del rovell de l’ou, com el res­tau­rant vegà que se’n lamen­tava en l’edició giro­nina d’El Punt-Avui d’ahir, ni exis­tien. De fet, i segons la notícia, obria al cap de tres anys. El febrer del 2012 vaig com­prar-me de segona mà la meva pri­mera bici amb un qua­dre de fibra de car­boni, que diu­menge encara vaig aga­far per sor­tir.