Les expectatives

Tinc un amic molt culer, molt culer, que aquest dia em va estar mal­par­lant sobre tot el que passa en el Barça, tot i que no em va que­dar clar si defen­sava la gestió de Laporta i cri­ti­cava els ante­ri­ors pre­si­dents o enyo­rava Núñez. O pot­ser les dues coses. El que em va mera­ve­llar va ser que, després d’una rajada de dimen­si­ons colos­sals, de pin­tar un club al caire de la des­a­pa­rició, o pit­jor, de l’entrada de pro­pi­e­ta­ris pri­vats, em va comen­tar que aquest any el Barça ha de gua­nyar-ho tot. No, no em va dir que havia de com­pe­tir per tot, cosa que crec que se li ha de dema­nar: va donar per fet que s’ha de gua­nyar tots. Uf, vaig pen­sar, està bé ser opti­mista, però un punt de rea­lisme convé a tots, fins i tot als culers molts culers. El City està fent història pel que fa a joc i a títols i no ho gua­nya tot, vaig dir. Però res, que el Barça s’ha de reforçar, ha de fit­xar, i ha de gua­nyar-ho tot. No va ser aquell “aquest any, sí” de després dels Gam­per, però poc li va fal­tar. És clar que vinc d’una època pre­cruyf­fista en què aquells desit­jos es trans­for­ma­ven mol­tes vega­des abans del novem­bre en un “aquest any, tam­poc”.

El Barça ha d’aca­bar de cons­truir un camp, i un pavelló, i ha d’arre­glar els números d’una manera o altra. Ara bé, encara no és un club pre­pa­rat per gua­nyar-ho tot. D’entrada el nou entre­na­dor ha de veure els juga­dors, treure con­clu­si­ons, deci­dir bai­xes i dema­nar reforços que, en alguns casos pot­ser arri­ba­ran, però no necessària­ment tots els que el meu amic culer ha somiat. I, és clar, ha de sor­tir a llui­tar per tot perquè hi ha qua­li­tat. El Barça s’ha d’arre­glar des de dar­rere cap enda­vant, perquè tenint un dels grans por­ters del món, rep sem­pre massa gols. No vol dir can­viar l’estil. Les expec­ta­ti­ves són acon­se­guir ser un equip en cons­trucció que en dos o tres anys pugui pen­sar a llui­tar per tot i gua­nyar algu­nes coses.

Tinc un amic que és molt i molt del Girona, tot i que no el recordo aquells anys, no ja de quan érem tres-cents a Mon­ti­livi, sinó dos o tres mil i l’equip ja com­pe­tia en el fut­bol pro­fes­si­o­nal. Està entu­si­as­mat amb la Cham­pi­ons i somia pas­sar ronda (no sé ja si es diu així), tor­nar a Europa i llui­tar pel títol. Ep, aquest Girona com­pe­tirà, però també crec que cal tocar de peus a terra. Han mar­xat, mar­xa­ran o no tor­na­ran juga­dors impor­tants i es fitxa bé sobre el paper, i més que es fit­xarà, però també cal tocar de peus a terra. Míchel vol com­pe­tir i con­ti­nuar fent història, i això anima l’afició, però l’objec­tiu del Girona és man­te­nir-se a pri­mera, llui­tar per Europa i, en la Cham­pi­ons, gau­dir i mirar de gua­nyar, però sense més obli­ga­ci­ons. Són tres com­pe­ti­ci­ons exi­gents, i el club és ten­dre encara; per tant, seny i rauxa a par­tits iguals, però amb l’objec­tiu clar: man­te­nir la cate­go­ria tan aviat com es pugui i com­pe­tir al màxim nivell. I a veure.

Tinc un amic que és perico a mort. Ha patit d’allò més fins que va veure que l’equip retor­nava a pri­mera. Diu fàstics, també, de la direc­tiva, de la mateixa afició, jo diria que d’ell mateix a vol­tes. Però des que l’Espa­nyol ha tor­nat a pri­mera, ja parla que l’equip s’ha de for­mar per pen­sar en Europa. Bufa!, penso. L’Espa­nyol, al marge del que els pro­pi­e­ta­ris vul­guin fer amb el club, ha de bas­tir un equip sol­vent, con­fiar en un entre­na­dor com el que té, però con­fiar vol dir no posar-se nerviós a la quarta jor­nada. I jo crec que ha d’asse­gu­rar-se la per­manència abans de som­nis que no sem­pre aca­ben bé. Ai, però, les expec­ta­ti­ves poc tenen a veure amb tocar de peus a terra.